La crisi és dura, i no perdona. És cert que les grans empreses i els bancs presenten balanços altament satisfactoris; els beneficis d’una sola empresa com Telefònica serien suficients com per a evitar totes les retallades del Govern català, per exemple; i els grans directius cobren primes i sous astronòmics, fins i tot els d’aquelles entitats que poden acabar essent intervingudes per falta de solvència, Però per al comú dels mortals, la crisi provoca estralls; en alguns casos, només representa estar-se d’anar de vacances, de canviar de pis o de cotxe, en definitiva consumir menys i per tant agreujar encara més la crisi; en d’altres, es tracta d’haver de fer mans i mànigues per arribar a final de mes; i pitjor encara els qui han quedat sense feina, alguns amb la seguretat que no arribaran a final de mes si no compten amb suport institucional, d’entitats benèfiques o de familiars.
I els qui segur que han quedat sense feina són els pistolers. Els mafiosos i sicaris que en altres temps feien la feina bruta, ja sigui per a eliminar elements que podien resultar un destorb per als beneficis de l’empresa, ja sigui només per a intimidar-los i assegurar-se que no aixecaven massa la veu. Extorsionistes i xantatgistes han vist com el seu negoci se n’anava a l’aigua. I no pas perquè ja no s’estili el joc brut; ben al contrari, per una competència deslleial sense límits. Fins no fa pas tant, diuen, hi havia empreses que rebien la proposta de contractar un servei de vigilància, a un preu desmesurat. Si s’hi negaven el “comercial” de l'"empresa de seguretat" se n’anava amb un “a reveure” d’allò més premonitori. I al cap d’uns dies, vés a saber qui provocava de nit destrosses vandàliques a l’empresa, normalment petites empreses, Aleshores el “comercial” de l’”empresa de seguretat” insistia per si la víctima de l’agressió vandàlica s’hi havia repensar. En cas contrari, els anònims trinxeraires podien provocar més destrosses, o cremar el cotxe del petit empresari o rebre amenaces més directes, fins a convèncer-lo de contractar el servei de vigilància que, evidentment, no consistia en altra cosa que en no agredir-lo més, mentre pagués religiosament. Això existia, i no sempre se’ls enxampava, per falta de proves, però com a mínim quedava clar que era una acció delictiva
Però tot això ha fet aigües, de resultes de la crisi. Ara, qualsevol banc o empresa sigui una companyia aèria, un fabricant de cotxes o un distribuïdor del que sigui, sense necessitat de pistolers, pot plantar cara a l’administració i reclamar que li subvencionin la seva activitat i els seus beneficis empresarials sota l’amenaça de deixar la gent al carrer; o pot rebaixar la qualificació del deute d’una estat sencer per a poder-li cobrar els interessos molt més elevats; o pot amenaçar els treballadors perquè acceptin un conveni amb sous a la baixa, si no volen ser acomiadats, sense més; o pot obligar els seus camioners a donar-se de baixa “voluntària” de l’empresa per a continuar-hi treballant com a autònoms i amb unes pèssimes condicions. I si abans les víctimes de l’extorsió podien, si gosaven, denunciar el cas a la Justícia, ara no cal que ho intentin perquè la llei empara els xantatgistes i extorsionadors. Se l’han feta a la seva mida. A més, ara ja no en diuen així, ara són directors generals de grans empreses i presidents d’entitats bancàries, i eufemísticament en diuen també de forma col·lectiva “els mercats”.
I els qui segur que han quedat sense feina són els pistolers. Els mafiosos i sicaris que en altres temps feien la feina bruta, ja sigui per a eliminar elements que podien resultar un destorb per als beneficis de l’empresa, ja sigui només per a intimidar-los i assegurar-se que no aixecaven massa la veu. Extorsionistes i xantatgistes han vist com el seu negoci se n’anava a l’aigua. I no pas perquè ja no s’estili el joc brut; ben al contrari, per una competència deslleial sense límits. Fins no fa pas tant, diuen, hi havia empreses que rebien la proposta de contractar un servei de vigilància, a un preu desmesurat. Si s’hi negaven el “comercial” de l'"empresa de seguretat" se n’anava amb un “a reveure” d’allò més premonitori. I al cap d’uns dies, vés a saber qui provocava de nit destrosses vandàliques a l’empresa, normalment petites empreses, Aleshores el “comercial” de l’”empresa de seguretat” insistia per si la víctima de l’agressió vandàlica s’hi havia repensar. En cas contrari, els anònims trinxeraires podien provocar més destrosses, o cremar el cotxe del petit empresari o rebre amenaces més directes, fins a convèncer-lo de contractar el servei de vigilància que, evidentment, no consistia en altra cosa que en no agredir-lo més, mentre pagués religiosament. Això existia, i no sempre se’ls enxampava, per falta de proves, però com a mínim quedava clar que era una acció delictiva
Però tot això ha fet aigües, de resultes de la crisi. Ara, qualsevol banc o empresa sigui una companyia aèria, un fabricant de cotxes o un distribuïdor del que sigui, sense necessitat de pistolers, pot plantar cara a l’administració i reclamar que li subvencionin la seva activitat i els seus beneficis empresarials sota l’amenaça de deixar la gent al carrer; o pot rebaixar la qualificació del deute d’una estat sencer per a poder-li cobrar els interessos molt més elevats; o pot amenaçar els treballadors perquè acceptin un conveni amb sous a la baixa, si no volen ser acomiadats, sense més; o pot obligar els seus camioners a donar-se de baixa “voluntària” de l’empresa per a continuar-hi treballant com a autònoms i amb unes pèssimes condicions. I si abans les víctimes de l’extorsió podien, si gosaven, denunciar el cas a la Justícia, ara no cal que ho intentin perquè la llei empara els xantatgistes i extorsionadors. Se l’han feta a la seva mida. A més, ara ja no en diuen així, ara són directors generals de grans empreses i presidents d’entitats bancàries, i eufemísticament en diuen també de forma col·lectiva “els mercats”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada