Qui són els de casa?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Primer, els de casa. Amb aquesta falsa i demagògica consigna els grups més xenòfobs del país van aconseguir esgarrapar uns quants vots en les darreres eleccions. Afortunadament, molts menys dels que ells esperaven i dels que els mitjans de comunicació els publicitaven. No és pas cap novetat, arreu d’Europa, que en moments de crisi hi hagi qui s’aprofiti dels més baixos instints, buscant un boc expiatori a qui carregar les culpes, creant conflictes allà on no n’hi havia o magnificant els existents, justament per a evitar afrontar els reals.

La sort, però, ha estat doble. Primer perquè el suport social que han tingut aquests grups ha estat relativament escàs (en qualsevol cas, excessiu), però sobretot perquè els grups independentistes s’hi han trobat a les antípodes. Hauria estat nefast per a la causa independentista qualsevol vel·leïtat d’aquest tipus; només cal recordar com es van abraonar damunt del PNB per declaracions de caire etnicista en la defensa del caràcter singular dels bascos. I és cert que tant els mitjans de comunicació com la majoria dels partits espanyols s’acarnissarien mil vegades més sobre un independentista xenòfob que sobre un nacionalista espanyol del mateix caire, i que ho farien més per l’oportunitat d’atacar l’independentisme que pel rebuig a la xenofòbia. Però el resultat seria el mateix.

La falsedat del seu discurs es posa encara més en evidència quan observem que els qui teòricament s’atribueixen una defensa dels “de casa” són justament els qui més han menyspreat i perseguit la llengua, la cultura i la identitat dels “de casa”. Tothom sap que el dirigent de PxC era un militant de la Fuerza Nueva de Blas Piñar, hostil a la democràcia i contrari a qualsevol forma d’autonomia per a Catalunya, i a què el català tingués cap mena de reconeixement ni d’ús públic.

És cert també que hem perdut l’oportunitat, per incapacitat dels nostres dirigents o per inviabilitat de la proposta, de posar en el mateix paquet dels nouvinguts, els qui creien que no es movien “de casa” perquè s’havien desplaçat dins del territori de l’Estat espanyol. Si unes dècades enrere tothom tenia assumit que hi havia una immigració procedent d’altres territoris de l’Estat espanyol, i que ells mateixos es consideraven immigrats, ara aquesta terminologia s’ha capgirat per adjudicar-la només als qui provenen d’altres Estats, sobretot extracomunitaris.

I jo no reivindicaria pas el discerniment dels “de casa” enfront dels “foranis” per a desenvolupar cap política xenòfoba, sinó per a deixar clar quina és la llengua, la cultura i la identitat dels “de casa” a la qual volem que s’integrin els nouvinguts: tant els qui provenen d’Extremadura o d’Andalusia com els qui provenen del Marroc, de la Xina o de l’Equador. Perquè, avui per avui, els únics xenòfobs existents a Catalunya, quan parlen dels “de casa” es refereixen ras i curt als espanyols.