Encara que el diccionari defineixi la utopia com un “ideal irrealitzable”, el cert és que les utopies no deixen de ser fites que, si bé no es poden assolir de forma immediata, sí que marquen i esperonen un camí a seguir. De fet, tirant uns anys enrere, trobaríem utopies que avui han deixat de ser-ho, perquè el conjunt de la societat se les ha proposades com a objectiu més o menys immediat, encara que potser no estigui mai acomplert del tot. Pot ser el cas de tots els temes relacionats amb el medi ambient.
Per tant, podem dir que és bo tenir sempre unes utopies al davant que ens poden servir de guia o d’incentiu per a continuar treballant per uns ideals. És cert, també, que hi ha utopies tan genèriques i abstractes que semblen més pròpies d’il·lusos que de gent que toca de peus a terra; pensar que algun dia el poder es posarà al costat dels més desvalguts per a defensar-los dels poderosos pot ser una utopia d’il·lusos, en la mesura que el poder ja és en sí mateix una eina dels poderosos per assegurar-se el seu domini sobre els més desvalguts. Hi ha, però, qui s’entesta a mantenir una altra mena d’utopies tan inversemblants que fan pensar o bé que ens enganyen i només les utilitzen com a justificació o bé que els en falta un bull. No té cap sentit, hores d’ara, després de tantes i tantes atzagaiades i fracassos, que encara hi hagi qui s’entesti a trobar un encaix de Catalunya amb Espanya, a no ser que l’encaix sigui en una posició d’absoluta submissió i amb la renúncia a mantenir una llengua i una cultura pròpia.
És el mateix que els passa als socialistes catalans que aquests dies estan cercant una fórmula per a sortir de l’atzucac, però sense que ningú gosi plantejar la solució definitiva. Així, d’entre els possibles candidats a dirigir el partit han sortir frases i utopies tan estrafolàries com les de l’Àngel Ros “Prefereixo esperar 4 anys per tenir grup propi que perdre la unitat del PSC”, o les de Pere Navarro, alcalde Terrassa, que diu que prioritza catalanitzar el PSOE a tenir grup propi al Congrés dels Diputats. A aquestes alçades, parlar de catalanitzar el PSOE no és que sigui una utopia d’il·lusos, sinó d’estúpids.
Per tant, podem dir que és bo tenir sempre unes utopies al davant que ens poden servir de guia o d’incentiu per a continuar treballant per uns ideals. És cert, també, que hi ha utopies tan genèriques i abstractes que semblen més pròpies d’il·lusos que de gent que toca de peus a terra; pensar que algun dia el poder es posarà al costat dels més desvalguts per a defensar-los dels poderosos pot ser una utopia d’il·lusos, en la mesura que el poder ja és en sí mateix una eina dels poderosos per assegurar-se el seu domini sobre els més desvalguts. Hi ha, però, qui s’entesta a mantenir una altra mena d’utopies tan inversemblants que fan pensar o bé que ens enganyen i només les utilitzen com a justificació o bé que els en falta un bull. No té cap sentit, hores d’ara, després de tantes i tantes atzagaiades i fracassos, que encara hi hagi qui s’entesti a trobar un encaix de Catalunya amb Espanya, a no ser que l’encaix sigui en una posició d’absoluta submissió i amb la renúncia a mantenir una llengua i una cultura pròpia.
És el mateix que els passa als socialistes catalans que aquests dies estan cercant una fórmula per a sortir de l’atzucac, però sense que ningú gosi plantejar la solució definitiva. Així, d’entre els possibles candidats a dirigir el partit han sortir frases i utopies tan estrafolàries com les de l’Àngel Ros “Prefereixo esperar 4 anys per tenir grup propi que perdre la unitat del PSC”, o les de Pere Navarro, alcalde Terrassa, que diu que prioritza catalanitzar el PSOE a tenir grup propi al Congrés dels Diputats. A aquestes alçades, parlar de catalanitzar el PSOE no és que sigui una utopia d’il·lusos, sinó d’estúpids.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada