És exportable l'experiència de Bildu?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquest cap de setmana, de la mà de Solidaritat, una delegació de Bildu recorre diverses poblacions catalanes per tal d’explicar la seva experiència. Tot i que els amfitrions ja advertien que els processos i les situacions del País Basc i de Catalunya eren ben diferents, a ningú se li escapa que forma part de la tradicional fascinació que sempre ha provocat en el món independentista català la lluita del poble basc. Una fascinació de la qual no n’havia quedat exclosa ni la lluita armada.

No cal dir que sempre és bo conèixer la realitat d’altres països i, per què no, procurar treure’n el màxim d’idees que ens puguin ser útils. Altra cosa seria pretendre establir un mimetisme i, pitjor encara, elaborar-ne un patró a partir del qual es discernís entre el que són les estratègies adequades i les que no. De fet, els intents de reproduir a Catalunya el model de lluita armada a la basca va fracassar perquè hi faltava el suport, la connivència o la comprensió que sí que tenia abans al País basc.

Després d’un període en què semblava que havia minvat aquesta atracció pel model basc, l’eclosió de Bildu n’ha despertat de nou l’interès i alguns sembla que hagin trobat la pedra filosofal que ens ha de treure de l’atzucac: una gran coalició que aglutini tot l’independentisme. A part que no és cert que Bildu fos la gran coalició independentista, sinó el resultat d’una cadena de prohibicions i desencerts dels unionistes, hi va tenir un paper fonamental la valentia d’EA d’apostar fort per la via rupturista. Una EA, no ho oblidem, que també havia compartit Govern amb els socialistes bascos, i que venia de patir una de les davallades més severes que n’amenaçaven la seva supervivència.

A part dels dirigents abertzales de l’antiga Batasuna que n’havien quedat exclosos per llei des d’un principi, i d’Aralar que feia el seu camí per una altra banda, hi havia els membres de plataformes que havien impulsat altres temptatives, com ara SORTU, i que finalment també n’havien quedat al marge. És a dir que la proposta electoral, amb noms i cognoms, que va obtenir un èxit esclatant podia haver estat tota una altra, i no tant per la voluntat de la mateixa societat basca sinó per les maniobres antidemocràtiques dels espanyols. D’alguna manera, l’èxit esclatant de Bildu és més equiparable al punt més àlgid d’Esquerra, amb Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, justament en el moment en què és víctima d’un intent de linxament per part dels mitjans polítics i mediàtics espanyols.

Vull dir amb això que la creació de Bildu, com en el seu moment ho va ser el Partit Comunista de les Terres Basques o l’Acció Nacionalista Basca, no és un procés d’unificació ni tan sols de coalició de les diferents forces independentistes basques sinó la consciència inequívoca de formar part d’un mateix projecte nacional. Si Herri Batasuna no hagués estat il·legalitzada, EA probablement s’hauria presentat pel seu compte amb uns resultats discrets, de la mateixa manera que abans tampoc hauria ressuscitat ANB que era un partit sense cap estructura ni militància activa. En aquest cas EA, arriscant-se a quedar exclosa del mapa polític, va tenir l’audàcia i el convenciment que havia de posar la seva organització al servei de la causa, de la mateixa manera que la resta de formacions descartades i en general el món abertzale basc els van reconèixer sense fissures el paper de representants d’aquell moviment que els nacionalistes espanyols torpedinaven a cada pas.

Aquí ens afartem de reiterar la imperiosa necessitat d’anar cap a una gran unió de l’independentisme, però blasmant primer els qui d’alguna manera ja ocupen aquest espai per crear cada vegada una nova plataforma “unitària” de la qual se n’escindeix de seguida una part que considera que no hi té el pes que es mereix. El model seguit per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament és literalment el contrari del seguit per Bildu: els uns foragiten els dissidents o es formen a partir d’escissions, sense arribar a acords ni amb els companys d’escissió, en un afany de protagonisme desmesurat, mentre que els altres posen a disposició del país la seva organització i el conjunt del món abertzale els ho reconeix amb un suport incondicional.

És aquesta consciència de formar part d’un mateix projecte nacional, tant se val quines siguin les sigles, i sense necessitat de compartir-ho tot, estar d’acord amb tot, ni de voler trobar immaculat el seu historial, el que hauríem d’aprendre de la realitat política basca.