El model educatiu català, pel que fa al tractament lingüístic, ha estat elogiat sovint pel Consell d’Europa i els seus resultats avalen a bastament que avui per avui és l’únic que permet que els estudiants acabin l’etapa d’educació obligatòria amb un coneixement acceptable de les dues llengües; i pel que fa al castellà, en cap cas inferior al que assoleixen els estudiants de comunitats autònomes unilingües. Amb el valor afegir que el model d’immersió lingüística afavoreix la integració i la cohesió social.
Això ha fet que aquest model s’hagi pogut aplicar sense problemes a Catalunya. Les protestes de particulars, per exemple, rebudes pel Síndic de Greuges o pel Defensor del Pueblo, o directament al Departament d’Ensenyament, són mínimes i irrellevants en el conjunt del sistema. Les úniques protestes que hi ha hagut han estat sempre de caire polític, de grups i dirigents nacionalistes espanyols que han intentat atiar sense èxit tensions i enfrontaments al si de la comunitat educativa, excusant-se en la llengua. Pares a qui no ha importat jugar amb l’educació dels seus fills per tal d'aconseguir objectius polítics, que no els ha preocupat posar-los en evidència i creant una divisió que afortunadament els nens solen resoldre millor que els adults, i sobretot que no els faria res utilitzar-los com a instrument del seu radicalisme. Un pare que és capaç de demanar que el seu fill sigui separat de la resta o que rebi una atenció especial per raó de la llengua, quan tots els altres s’adapten amb normalitat i amb èxit al model d’immersió lingüística, que és capaç de significar el seu fill d’aquesta manera només per a tenir un argument en la seva lluita política contra la llei aprovada per la immensa majoria dels representants de la ciutadania, aquest pare bé mereix el qualificatiu de “maltractador”.
És precisament en aquelles escoles on la llengua majoritària dels pares no és la catalana, on normalment als patis i en general la relació entre els alumnes acostuma a ser en castellà, que els nens necessiten més el sistema d’immersió que els permet assolir el nivell de català imprescindible per a una bona integració en la societat. I no cal dir en el cas de les escoles amb majoria catalanoparlant; només cal entrar en una aula per adonar-se que els nens nouvinguts s’integren fàcilment amb el grup en la mesura que poden relacionar-s’hi a través de la llengua vehicular de l’escola. I això és el que políticament molesta a aquesta minoria de pares que no tenen cap escrúpol a l’hora d’utilitzar, perjudicant-los, els seus fills. El qualificatiu de “maltractador” que els donava la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, està més que justificat.
Això ha fet que aquest model s’hagi pogut aplicar sense problemes a Catalunya. Les protestes de particulars, per exemple, rebudes pel Síndic de Greuges o pel Defensor del Pueblo, o directament al Departament d’Ensenyament, són mínimes i irrellevants en el conjunt del sistema. Les úniques protestes que hi ha hagut han estat sempre de caire polític, de grups i dirigents nacionalistes espanyols que han intentat atiar sense èxit tensions i enfrontaments al si de la comunitat educativa, excusant-se en la llengua. Pares a qui no ha importat jugar amb l’educació dels seus fills per tal d'aconseguir objectius polítics, que no els ha preocupat posar-los en evidència i creant una divisió que afortunadament els nens solen resoldre millor que els adults, i sobretot que no els faria res utilitzar-los com a instrument del seu radicalisme. Un pare que és capaç de demanar que el seu fill sigui separat de la resta o que rebi una atenció especial per raó de la llengua, quan tots els altres s’adapten amb normalitat i amb èxit al model d’immersió lingüística, que és capaç de significar el seu fill d’aquesta manera només per a tenir un argument en la seva lluita política contra la llei aprovada per la immensa majoria dels representants de la ciutadania, aquest pare bé mereix el qualificatiu de “maltractador”.
És precisament en aquelles escoles on la llengua majoritària dels pares no és la catalana, on normalment als patis i en general la relació entre els alumnes acostuma a ser en castellà, que els nens necessiten més el sistema d’immersió que els permet assolir el nivell de català imprescindible per a una bona integració en la societat. I no cal dir en el cas de les escoles amb majoria catalanoparlant; només cal entrar en una aula per adonar-se que els nens nouvinguts s’integren fàcilment amb el grup en la mesura que poden relacionar-s’hi a través de la llengua vehicular de l’escola. I això és el que políticament molesta a aquesta minoria de pares que no tenen cap escrúpol a l’hora d’utilitzar, perjudicant-los, els seus fills. El qualificatiu de “maltractador” que els donava la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, està més que justificat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada