En una d’aquestes tertúlies radiofòniques, recordo que a principis de la crisi algú amb molta moral i un optimisme desbordant vaticinava que, com a mínim, la crisi hauria servit per a corregir els errors del sistema. Segons ell, res tornaria a ser igual perquè la societat s’havia adonat que no es podia funcionar amb la cultura especulativa permanent i que es prendrien mesures per anar cap a un sistema més racional i equilibrat. Aleshores, algun il·lús, o un mala peça que ja sabia per on anaven els trets, fins i tot pontificava sobre la caiguda del sistema capitalista. En aquella ocasió, devia ser el 2008, em va tocar fer el paper de vell remugaire que es malfia de tot i arreu hi veu ombres allargades.
Llàstima de no tornar a ser amb aquells tertulians perquè els podria ventar per la cara que vaig quedar molt curt en les meves pessimistes previsions. El sistema no solament s’ha adaptat perfectament a la crisi sinó que l’ha emprada com a nou i rellevant element especulatiu que no desaprofita. Un aspecte tan evident com el del finançament de les hisendes locals, basat en bona part en el creixement urbanístic, continua exactament igual sense que ningú, des de CiU a IC-V, hagi fet el més mínim gest per a canviar-ho. I és un sistema demencial i del tot insostenible. Amb l’actual sistema, que ningú està disposat a modificar, les finances municipals depenen en bona mesura del volum de construcció al municipi; això fa que els ajuntaments tinguin necessitat de fer constantment plans urbanístics per a fomentar el creixement que li ha de permetre disposar de recursos. En època de vaques grasses això servia per a fomentar l’especulació urbanística, engreixar la bombolla immobiliària, però també per a crear nous serveis per al municipi. De fet, era una trampa perquè en la mesura que es feien nous habitatges i es potenciava el creixement de les poblacions, s’incrementaven els recursos, però també les despeses i la necessitat de més serveis. Uns serveis i instal·lacions que després s’han de mantenir, i que ara, amb l’afluixada de la construcció, fan que els ajuntaments es trobin amb l’aigua al coll.
Hi ha qui diu que dels errors sempre se n’aprèn. En aquest cas, no és pas veritat. No hem après absolutament res de la crisi, i tots els esforços van encaminats a recuperar l’absurda i demencial situació d’abans, sense cap canvi de fons. O pitjor, encara. Els promotors i beneficiaris de la crisi ens fan creure que s’han d’emprendre reformes que ells en diuen “estructurals” quan en realitat no són sinó l’adaptació als seus interessos de les mateixes estructures de sempre. Canviar les lleis per a facilitar els beneficis empresarials, per a limitar els drets i els beneficis socials, per a garantir que l’Estat invertirà els recursos de tots els ciutadans en donar suport a aquesta economia especulativa i usurera, això no són “reformes estructurals”, sinó un retorn al capitalisme salvatge del segle XIX, amb més diferències entre rics i pobres, amb menys garanties laborals per als treballadors... Però això sí, mantenint intactes les estructures econòmiques que ens han portat a l’actual situació de crisi. I per molts anys!
Llàstima de no tornar a ser amb aquells tertulians perquè els podria ventar per la cara que vaig quedar molt curt en les meves pessimistes previsions. El sistema no solament s’ha adaptat perfectament a la crisi sinó que l’ha emprada com a nou i rellevant element especulatiu que no desaprofita. Un aspecte tan evident com el del finançament de les hisendes locals, basat en bona part en el creixement urbanístic, continua exactament igual sense que ningú, des de CiU a IC-V, hagi fet el més mínim gest per a canviar-ho. I és un sistema demencial i del tot insostenible. Amb l’actual sistema, que ningú està disposat a modificar, les finances municipals depenen en bona mesura del volum de construcció al municipi; això fa que els ajuntaments tinguin necessitat de fer constantment plans urbanístics per a fomentar el creixement que li ha de permetre disposar de recursos. En època de vaques grasses això servia per a fomentar l’especulació urbanística, engreixar la bombolla immobiliària, però també per a crear nous serveis per al municipi. De fet, era una trampa perquè en la mesura que es feien nous habitatges i es potenciava el creixement de les poblacions, s’incrementaven els recursos, però també les despeses i la necessitat de més serveis. Uns serveis i instal·lacions que després s’han de mantenir, i que ara, amb l’afluixada de la construcció, fan que els ajuntaments es trobin amb l’aigua al coll.
Hi ha qui diu que dels errors sempre se n’aprèn. En aquest cas, no és pas veritat. No hem après absolutament res de la crisi, i tots els esforços van encaminats a recuperar l’absurda i demencial situació d’abans, sense cap canvi de fons. O pitjor, encara. Els promotors i beneficiaris de la crisi ens fan creure que s’han d’emprendre reformes que ells en diuen “estructurals” quan en realitat no són sinó l’adaptació als seus interessos de les mateixes estructures de sempre. Canviar les lleis per a facilitar els beneficis empresarials, per a limitar els drets i els beneficis socials, per a garantir que l’Estat invertirà els recursos de tots els ciutadans en donar suport a aquesta economia especulativa i usurera, això no són “reformes estructurals”, sinó un retorn al capitalisme salvatge del segle XIX, amb més diferències entre rics i pobres, amb menys garanties laborals per als treballadors... Però això sí, mantenint intactes les estructures econòmiques que ens han portat a l’actual situació de crisi. I per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada