Els eurodiputats catalans van fer un intent de front comú per a defensar que el català esdevingués llengua oficial de la Unió europea, aprofitant l’entrada de Croàcia i la conseqüent ampliació de les llengües oficials. D’aquest front comú en va quedar autoexclòs el PP perquè com a partit ja tenen l’objectiu d’eliminar la llengua catalana, i per suposat seran els primers en fer tot el possible per evitar que els catalans tinguem els mateixos drets que els ciutadans de primera de la Unió. Però sí que inicialment s’hi va apuntar l’eurodiputada socialista Maria Badia. Coneixent-la, estic convençut que si fos per ella no hi hauria inconvenient (tampoc cap il·lusió especial) perquè el català obtingués aquest estatus de llengua oficial de la Unió. El problema, però, no és el que ella pugui creure o pensar sinó la llibertat que té ella per a defensar allò que creu.
Hi ha situacions en què règims autoritaris neguen les llibertats individuals i col·lectives, de manera que una primera lluita d’aquests ciutadans i d’aquests pobles és per l’assoliment d’un sistema democràtic que els permeti defensar els seus interessos, les seves idees i els seus principis. Naturalment que no tot és o blanc o negre; hi ha règims polítics que accepten un cert grau de democràcia i de llibertats, no perquè hi creguin sinó perquè consideren que ja tenen establerts els suficients mecanismes com per a evitar que puguin prosperar determinades idees i propostes, per més suports que tinguin. En tenim una bona mostra a l’Estat espanyol, on la diferència entre el sistema actual i el franquisme és relativament poca: d’una banda ara hi ha establert un sistema d’alternança en el Govern espanyol, però de l’altra la submissió dels ciutadans s’aconsegueix a través d’un sistema d’aparença legal democràtica ordit perquè a la pràctica aconsegueixi els mateixos objectius que la dictadura: impedir que els catalans puguin ser reconeguts com a tals. El plantejament és el de dir que tot és possible en democràcia, però els espanyols tenen establert un sistema amb el qual no és possible legalment exercir molts drets, com el de l’autodeterminació, el de tenir reconeguda la nostra llengua, etc.
Hi ha, però, un altre tipus de situació encara més paradoxal. És el cas d’aquelles persones, com la Maria Badia, que de forma voluntària (i normalment interessada perquè és la manera d’obtenir favors i càrrecs) renuncien a la seva llibertat individual, a la de dir i defensar allò que creuen. No és pas tan diferent del cas d’algunes ordes o sectes religioses de caràcter fonamentalista en què els individus que hi ingressen professen un estricte compromís d’obediència, anorreant la seva personalitat; ni tampoc ho és tant d’aquelles pràctiques sadomasoquistes en què uns individus accepten sotmetre’s a la voluntat d’un altre. És la situació en què es troben els militants socialistes com la Maria Badia; ella inicialment es va posicionar a favor de reclamar l’oficialitat del català a Europa, però donat que els seus superiors no ho veuen així, servilment es retira i accepta col·laborar a fer possible exactament el contrari del que ella personalment creu. Ja té assumit que la seva personalitat no té cap mena de valor i que ha d’estar supeditada a la veu de l’amo.
Hi ha situacions en què règims autoritaris neguen les llibertats individuals i col·lectives, de manera que una primera lluita d’aquests ciutadans i d’aquests pobles és per l’assoliment d’un sistema democràtic que els permeti defensar els seus interessos, les seves idees i els seus principis. Naturalment que no tot és o blanc o negre; hi ha règims polítics que accepten un cert grau de democràcia i de llibertats, no perquè hi creguin sinó perquè consideren que ja tenen establerts els suficients mecanismes com per a evitar que puguin prosperar determinades idees i propostes, per més suports que tinguin. En tenim una bona mostra a l’Estat espanyol, on la diferència entre el sistema actual i el franquisme és relativament poca: d’una banda ara hi ha establert un sistema d’alternança en el Govern espanyol, però de l’altra la submissió dels ciutadans s’aconsegueix a través d’un sistema d’aparença legal democràtica ordit perquè a la pràctica aconsegueixi els mateixos objectius que la dictadura: impedir que els catalans puguin ser reconeguts com a tals. El plantejament és el de dir que tot és possible en democràcia, però els espanyols tenen establert un sistema amb el qual no és possible legalment exercir molts drets, com el de l’autodeterminació, el de tenir reconeguda la nostra llengua, etc.
Hi ha, però, un altre tipus de situació encara més paradoxal. És el cas d’aquelles persones, com la Maria Badia, que de forma voluntària (i normalment interessada perquè és la manera d’obtenir favors i càrrecs) renuncien a la seva llibertat individual, a la de dir i defensar allò que creuen. No és pas tan diferent del cas d’algunes ordes o sectes religioses de caràcter fonamentalista en què els individus que hi ingressen professen un estricte compromís d’obediència, anorreant la seva personalitat; ni tampoc ho és tant d’aquelles pràctiques sadomasoquistes en què uns individus accepten sotmetre’s a la voluntat d’un altre. És la situació en què es troben els militants socialistes com la Maria Badia; ella inicialment es va posicionar a favor de reclamar l’oficialitat del català a Europa, però donat que els seus superiors no ho veuen així, servilment es retira i accepta col·laborar a fer possible exactament el contrari del que ella personalment creu. Ja té assumit que la seva personalitat no té cap mena de valor i que ha d’estar supeditada a la veu de l’amo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada