La nova votació sobre el dret a decidir, propiciada aquesta vegada pel PSC, pot semblar una reiteració innecessària, o fins i tot com argumentava la CUP una rebaixa de plantejaments respecte de l’anterior Declaració sobiranista del Parlament. I, tanmateix, penso que també pot ser realment útil.
És evident que el PSC es troba entrampat entre dos focs i que no ho té gens fàcil per sortir-se’n. A Madrid van tenir la gosadia de trencar la disciplina de vot respecte al PSOE, cosa que va visualitzar que a Catalunya hi ha una realitat diferent de l’espanyola. Està clar que la proposta de resolució presentada per CiU a les Corts espanyoles no tenia altre objectiu que la de posar en evidència qui està a favor de la democràcia i del diàleg i qui de la imposició i de la negació dels drets. I potser els socialistes catalans van pensar que aquella mateixa proposta, tan diferent de la Declaració sobiranista anterior, no gosarien votar-la també a Catalunya precisament pel que pot tenir, o semblar que té, de rebaixada de plantejaments. El millor per a l’estratègia del PSC, i potser ells hi comptaven, hauria estat que els nacionalistes catalans haguessin rebutjat de votar-la aquí; això els hauria permès erigir-se ells com l’element central partidari del diàleg, enfront dels nacionalismes contraposats, i a la vegada haurien pogut tirar en cara la incoherència de CiU.
Però, astutament, CiU, ERC i IC-V s’hi van afegir, i només la CUP va fer el paper radical que li correspon. I és que el tema no és comparar aquesta darrera declaració amb l’anterior, sinó veure que són complementàries. Hi ha un full de ruta marcat i se segueix tot el procés pas a pas. Sense més pressa del compte, com voldria el PP, perquè això ens podria fer descarrilar, però sense aturar-lo i anar cremant totes les etapes, perquè totes són necessàries. Tothom sap que amb el tarannà tan poc democràtic de Madrid, s’aniran tancant totes les portes, i cadascuna de les opcions legals per a celebrar la consulta serà tombada o vetada pel Govern espanyol, servint-se quan calgui del seu Tribunal Constitucional. Però precisament per això cal cremar aquestes etapes que són les que ens donaran arguments i legitimitat a l’hora de fer el pas definitiu. Davant de la comunitat internacional, aquests antecedents seran decisius a l’hora d’entendre i d’acceptar una possible declaració unilateral d’independència o de la celebració d’una consulta al marge de la legalitat espanyola.
El 25 de gener es va fer la Declaració de Sobirania, que encara que el Constitucional l’anul·lés, anul·laria el tràmit formal però no l’expressió del Parlament de Catalunya. A partir d’ara el Govern d’espanyol (amb el suport de l’oposició) es negarà al diàleg, com es negarà a acceptar transferir la potestat de celebrar un referèndum segons la legislació espanyola, portarà al Constitucional la llei de consultes que s’està elaborant i acabarà donant tota l’argumentació i legitimitat perquè el poble de Catalunya pugui tirar pel dret, en haver esgotat tots els recursos legals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada