Si temps enrere a Catalunya teníem la temptació de comparar-nos, en tant que nació sense Estat, amb Euskadi, Escòcia, Flandes o Quebec, conscients que es tractava no només de realitats diferents, sinó també de processos i situacions diferents, ara sembla inevitable establir el paral·lelisme amb Escòcia. La nostra consulta, sigui en forma de referèndum, de consulta no vinculant o d’eleccions plebiscitàries, coincidirà amb pocs mesos de diferència amb la consulta escocesa convocada, ja, pel 18 de setembre de 2014. Per més que es digui que Catalunya i Escòcia són difícilment comparables, sí que ho són els seus processos.
Sempre s’ha dit que la diferència més gran no és tant entre Catalunya i Escòcia com entre la Gran Bretanya
La nostra situació és certament diferent. L’agressivitat del Govern espanyol ha acabat d’esperonat molta gent que fins fa poc encara creia en un encaix dins del marc espanyol. I un cop anunciat que s’encetava el procés de transició nacional, el nacionalisme espanyol ha respost per la via diametralment oposada a la del Regne Unit: l’agressió, el xantatge, les amenaces, l’ofec econòmic... Mentre els anglesos han optat per la via democràtica perquè són conscients que, en cas d’una victòria independentista, no tindrien altra opció que negociar la separació d’Escòcia, aquí els espanyols confien en poder esclafar el moviment sense reparar en formes ni escrúpols democràtics; no sembla que els preocupi massa estar incentivant l’independentisme, convençuts com estan de la seva força bruta per a imposar el seu criteri, encara que sigui sobre la majoria del poble de Catalunya. I malgrat tot, a Catalunya sembla que hi ha moltes més possibilitat d’obtenir en la consulta un resultat molt més positiu per a la causa independentista que el d’Escòcia.
Però, heus aquí que hi ha una altra diferències entre ambdós processos. Alex Salmond sap que pot perdre la consulta. Però per ell ja haurà estat tota una victòria la celebració del referèndum, en la mesura que haurà establert un precedent, com al Quebec, pel que fa a l’exercici del dret a decidir, i sap també que, a no ser que hi hagués una debacle, des de Londres haurien de fer determinades concessions encara que quedés aparcada, de moment, la constitució del nou Estat escocès. La majoria simple legitima l’opció guanyadora, tant si és la independentista com la unionista; però una minoria molt àmplia, que oscil·lés entre el 40 i el 50% tampoc podria ser negligida, tant si fos dels uns com dels altres.
I aquesta també pot ser la gran diferència d’Escòcia respecte a Catalunya. Totes les enquestes indiquen que aquí hi ha moltes més possibilitats d’una victòria independentista. Però, d’entrada toparíem amb la no acceptació del resultat per part del nacionalisme espanyol. El mateix nacionalisme que s’agafaria ferotgement als resultats si aquests els fossin favorables. Si no poguessin evitar la formació del nou Estat català, a diferència del Regne Unit, mourien cel i terra per perjudicar el país en tots els àmbits, comptant com fins ara en aquesta tasca amb la col·laboració dels seus elements més radicals, com ara la Camacho que continuaria treballant per ensorrar l‘economia catalana. No obstant, la principal diferència pot estar en la resposta espanyola en cas d’una victòria dels unionistes: si des de Madrid han menystingut sempre la majoria catalanista del Parlament de Catalunya, ja podem imaginar com ens tractarien en cas d’una victòria unionista. Se sentirien legitimats per a emprendre la liquidació definitiva de la nostra llengua, cultura i identitat nacionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada