Que n’era de simpàtica la Rahola!

La hipocresia sembla que forma part de l’ADN espanyol, o com a mínim de la seva classe dirigent. Quan al País Basc hi havia el fenomen d’ETA argumentaven que la violència deslegitimava qualsevol reivindicació, que sense violència tot era defensable i de tot es podia parlar. Però ja es va veure la resposta que van donar a Ibarretxe, i ara que s’ha retirat ETA es continua sense poder parlar ni poder plantejar el tema de l’autodeterminació.

Quan la Pilar Rahola era l’única parlamentària independentista a Madrid, la tractaven amb tot el respecte com una mena de curiositat o de peculiaritat catalana. Era convidada a tots els fòrum i considerada com la nota simpàtica de l’excentricitat catalanista. No hi havia cap problema, els espanyols es mostraven molt tolerants i s’enorgullien de poder parlar amicalment amb la pobra i simpàtica Pilar, a qui deixaven que s’esplaiés perquè sabien que el seu paper era testimonial. Era la demostració que ells eren demòcrates i acceptaven les opinions més dispars. Però només les acceptaven en la mesura que creien que no passarien d’aquí, que no passarien de l'anècdota. Tan bon punt aquella nota simpàtica i peculiar s’ha convertit en la representació de la voluntat majoritària de tot un poble, s’han acabat les bones paraules i les bones maneres. Ja els anava bé tenir una veu dissonant que per la seva singularitat validava la majoria unionista.

Han copiat el model de determinades repúbliques bananeres (amb la diferència que aquí hi ha monarquia) que deixaven que participessin a les eleccions tota mena de grups, fins i tot esquerranosos o indigenistes, amb la condició que no guanyessin. Perquè aleshores sortia l’exèrcit a garantir la perpetuació d’un poder que no respecta ningú que no estigui disposat a subjugar-s’hi. O potser els espanyols no han copiat el model bananer, sinó que n'ostenten la paternitat i la patent.