Les xifres ens atabalen. Són fredes, i cruels. Per més que ens les repeteixin no ens acabaven de fer al càrrec del que representen. Des de l’inici de la crisi, cap allà al 2007, hom preveia un cicle de vaques magres que, com d’altres que havíem conegut, tindria un límit en el temps i sobretot acabaria amb una recuperació per a retornar a la situació d’abans. Alguns països europeus ja se n’havien començat a sortir el 2009 i d’altres creien veure-hi els primers brots verds. Fins que algú, des de la cúpula del poder econòmic real es va adonar dels immensos beneficis que els podia generar aquesta crisi, si la gestionaven bé al seu favor.
Des d’aleshores, tot ha tornat a anar de mal en pitjor. Les xifres de diners transferits a les institucions bancàries (les que van generar la crisi i les que continuen gestionant-la) als Estats Units i a Europa són de vertigen, bilionàries. Unes xifres que haurien permès haver resolt el problema de la fam arreu del món, 100 vegades, o que haurien permès una recuperació de l’economia real si s’haguessin dedicat a rescatar persones i famílies. Però que no han servit ni per a reactivar l’economia, ja que tampoc era aquest el seu objectiu. Només el darrer rescat a la banca de l’Estat espanyol ha representat un cost de 52.000 milions d’euros. I tots aquests diners surten de retallar sous als treballadors i pensionistes, de reduir serveis i prestacions socials, surten en definitiva dels ciutadans que a més de ser víctimes de la crisi, l’han de pagar. Però els gestors de la crisi no es conformen amb això i l’allarguen deliberadament per tal de poder anar fixant les bases d’una nova societat, en la qual el dret a la vida, a la vida digne, el dret al treball, al treball digne, no té per què estar garantit. Tot segueix segons els plans establerts per aquests depredadors insaciables: els auguris per al 2013 és que tot continuarà igual, que la pobresa anirà creixent i generalitzant-se al mateix ritme que les grans fortunes s’aniran consolidant.
Conscients de portar-nos a la misèria, els gestors de la crisi, que tenen noms i cognoms, càrrecs als Consells d’administració de les grans entitats financeres i comptes als paradisos fiscals, no cediran en les seves polítiques suïcides (suïcides per a la majoria de la població, però no per a ells) fins aconseguir aquesta nova societat en què la immensa majoria no només estarà sotmesa a la incertesa i a la inseguretat permanent, sense drets socials ni laborals, sinó que l’haurà assumida com a irremeiable. Intermón augura a l’Estat espanyol un 40% de pobresa per al 2022, que s’aconseguirà a base d’enriquir fins a l’infinit la minoria selecta que ha creat, gestionat i allargat deliberadament la crisi. Tot segueix segons els macabres plans previstos i establerts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada