No és pas fàcil fer un plantejament simple i contundent, a l’hora de defensar la diversitat cultural. Està clar que el colonialisme i la prepotència occidental sovint ha portat a menystenir formes culturals de pobles amb un desenvolupament econòmic diferent del nostre; però també és cert que hi ha qui s’ha amagat darrere d’aquesta defensa de la diversitat i de les particularitats de cada indret per a encobrir pràctiques inacceptable. I, més encara, acollint-se a l’accepció més genèrica del terme “cultura” s’hi poden amagar interessos i motivacions gens respectables.
Si comparem la nostra forma de viure actual amb la de determinats pobles d’altres continents podem trobar-hi unes diferència tan grans com les que trobaríem si la comparació la féssim a casa nostra entre l’actualitat i cent o dos-cents anys enrere. Ara bé, el dubte està en saber si es poden establir uns principis universals una mica més concrets i explícits dels que figuren en la Declaració Universal dels Drets humans, que d’altra banda tampoc es compleixen. És possible que a un afganès li sobti l’exigència de tractar per igual un home i una dona, que per a segons qui l’ablació sigui una pràctica normal o que algú cregui justa l’aplicació de càstigs cruels per a delictes com l’adulteri de la dona, mentre que sigui condescendent amb la violació; però convindrem que hom no pot excusar-se en la tradició i en la cultura per a mantenir unes pràctiques denigrants, en aquest cas, per a la població femenina. El que passa és que quan es parla de la idea que no es poden admetre ni respectar determinades tradicions, encara que s’emparin en la cultura secular dels pobles, sovint ens quedem només amb aquests casos de societats del tercer món fortament dominades per la religió. I ens oblidem, o potser voldríem tractar-los com un fenomen a part, els casos que tenim molt més a prop nostre i que responen a la mateixa concepció de voler preservar unes pràctiques i costums inacceptables en nom de la tradició i de la cultura particular.
La pràctica jueva, més aviat del Govern israelià, de la venjança i de la represàlia generalitzada en base al principi de l’”ull per ull” no deixa de ser una violació de la legislació internacional i dels Drets Humans. Les curses de braus a Espanya, al sud de França o a determinats països de l’Amèrica Llatina no deixen de ser una pràctica cruel de tortura i maltractament dels animals. I que no ens vinguin des dels Estats Units amb l’excusa que la societat nord-americana té molt interioritzada la cultura de l’armament, quan en realitat no és altra cosa que l’interès d’una indústria per a mantenir el seu negoci de la mort. Tan propi de cada cultura pot ser la venjança israeliana, la disculpa d’una violació, la tortura dels animals en una cursa de braus, la pràctica de l’ablació o l’ús indiscriminat de les armes de foc. Quan la cultura és inhumana deixa de ser cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada