L’endemà mateix de l’onze de setembre vaig publicar un article que portava per títol “Ara és l’hora, per tots els fronts”. Venia a dir que després de la gran demostració de força de l’independentisme català, era el moment de passar a l’acció. La independència no la guanyaríem al Passeig de Gràcia, sinó al Parlament; des del carrer podíem forçar els nostres polítics a fer el pas i a no defallir, però eren ells (els que siguin) els qui han de fer el pas definitiu. I apuntava que calia, a més del canvi d’actitud de molts polítics, cosa que ja es va produir, una pressió permanent de la societat perquè el procés no tingués marxa enrere.
De cap de les maneres voldria responsabilitzar ningú, o en tot cas a tots ens en correspon una part, però el cert és que hi ha hagut sectors que s’han deixat portar per una certa eufòria amb el convenciment que, un cop assenyalat el camí, ja només era qüestió d’anar cremant etapes. Com si en una partida d’escacs, un cop definida la pròpia estratègia ja poguéssim menystenir l’adversari, com si aquest no mogués també les seves fitxes. Anunciar als quatre vents que el procés cap a l’exercici del dret a decidir és irreversible, i donar per fet que ja ho tenim tot ben encarrilat, em sembla una temeritat.
Jo, en aquell article del dotze de setembre, proposava obrir tots els fronts possibles per tal d’anar consolidant posicions i desbordar la defensa de l’Estat. Si ja tenim clar que, en algun moment o altre, haurem de transgredir la legalitat espanyola i acollir-nos a la legalitat internacional i a la legitimitat democràtica de la voluntat del poble de Catalunya, podíem començar per una gran quantitat de petits gestos i accions, o no tan petits, en tots els àmbits. El plantejament era que no donessin l’abast per a apagar tots els incendis, des de les institucions i des de la societat civil, amb accions col·lectives i individuals de tota mena: mocions als Ajuntaments, insubmissió fiscal, banderes a les institucions (a la Generalitat encara hi oneja l’espanyola), els CAT de les matrícules, l’aplicació estricta de les lleis d’educació i de política lingüística (que avui per avui s’incompleixen amb tota impunitat)...
Ben al contrari, tota la pre campanya i la campanya electoral la vam centrar en la viabilitat d’un Estat Català i en el dret que ens assisteix per convocar el referèndum, sense ni tan sols retreure els greuges pendents amb aquest Estat que ens vol humiliar a cada pas, i que ens agredeix dia sí i dia també. I, el que és pitjor, l’Estat sí que ha entès que una manera d’avortar el nostre projecte alliberador era atacant per tots fronts: una cosa és la diplomàcia espanyola que ha fet pronunciar la UE en contra de la nostra permanència si ens separem, o els informes sobre la catàstrofe econòmica que suposaria la independència, però l’altra és l’ofec de l’Estat contra les finances catalanes, l’ajornament d’inversions compromeses i l’espantall del corredor central en detriment del mediterrani, l’ofensiva contra el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja , i la més punyent del Ministre Wert proposant tornar a situacions equiparables a l’època del franquisme.
Si no reaccionem a temps, ens podem tornar a trobar en una situació que ja semblava superada que era la del català emprenyat, de la queixa permanent, d’haver de respondre als seus atacs, sense portar nosaltres la iniciativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada