A vegades,
els debats polítics que tenen llarg recorregut van prenent matisos i van
canviant el seu focus central amb el risc d’oblidar l’objecte inicial o de
perdre’s en aspectes tangencials. El debat polític a Catalunya, ara centrat en
el fet gairebé exclusiu del dret a decidir democràticament el nostre futur,
sembla que oblidi sovint els seus orígens. Alguns, fins i tot ho plantegen com
el simple fet de reconèixer el dret de votar, encara que sigui per votar
continuar igual com estem ara, o el que és el mateix esperar que algun dia
Espanya entengui què vol dir un Estat respectuós amb la diversitat.
És ben cert
que els pobles tenen tot el dret a decidir el seu futur, al marge de si hi
poden sortir guanyant o perdent i al marge de si consideren que l’Estat on es
troben els tracta millor o pitjor. No ens cal, en principi, una motivació
precisa per a decidir lliurement el nostre futur. Ara bé, no partim del no res.
Hem viscut i patit l’experiència d’intentar infructuosament durant més de
trenta anys cercar un encaix dins de l’Estat espanyol que ens permetés
sobreviure com a poble amb una llengua, una cultura i una identitat pròpies.
Trenta anys en què s’ha fet evident, amb diferents alternatives de Governs
espanyols que per part seva no hi ha cap interès ni voluntat de reconèixer-nos
tal com són, i només una voluntat i una decisió d’assimilar-nos i de
liquidar-nos com a poble. No hem vist mai un Govern espanyol disposat a
entendre que la catalanitat també podia formar part d’Espanya, ni cap Govern
espanyol disposat a complir amb l’article 3.3 de la Constitució que parla
de l’obligació de l’Estat de protegir i defensar les diferents llengües
d’Espanya. Hem viscut més de trenta anys no només amb un espoli fiscal
insostenible, sinó amb incompliments constants de les promeses i dels
compromisos contrets per l’Estat, i a sobre amb vexacions i acusacions de
deslleialtat i de manca de solidaritat. Tenim, doncs, una llarga experiència de
mals tractes i d’hostilitat permanent de l’Estat en contra de Catalunya, cosa
que ha fet que molts catalans que fins fa poc encara creien que era possible
trobar un encaix raonable dins d’Espanya hagin arribat a la conclusió que això
és impossible.
Ara, diuen
que el PP vol canviar la seva estratègia per a fer front al sobiranisme i
suavitzar una mica el to, potser pensant que la feina més bruta ja la faran els
sectors radicals d’extrema dreta que sempre han estat a la seva ombra i han
gaudit de la seva condescendència. Però el que no estan disposats a canviar,
pel que sembla, és el fet de mantenir les agressions contra la nostra llengua i
contra el finançament de la Generalitat.
Aleshores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada