És un costum
relativament habitual, potser perquè és molt fàcil, que els nens juguin amb les
paraules, i a vegades de forma força cruel envers els seus companys. El nom o el
cognom, ja sigui d’un nen o d’un mestre, pot donar lloc a les burles més
despietades que aviat són preses com a malnom assumit per tot el col·lectiu de
la classe. No deixa de ser una forma d’assetjament escolar que pot fer molt de
mal en un nen, tot i que la burla en sí no té cap fonament i no deixa de ser
una evidència de la manca d’altres arguments sòlids per a rebutjar aquella
persona.
Aquesta
pràctica consistent en jugar amb les paraules, pròpia de persones immadures, i
que pot ser cruel en el món escolar, esdevé ridícula quan es trasllada a
l’àmbit de la política. Es pot estar a favor o en contra d’una determinada
política o d’una determinada acció, però si l’argumentació per a mostrar el
nostre desacord l’hem de basar en el joc de paraules, en les polisèmies i els
sentit figurats, vol dir que les argumentacions són molt pobres i molt feble la
capacitat intel·lectual dels qui ho practiquen. La primera proposta de l’Assemblea
Nacional Catalana parlava certament de crear una “cadena humana” que travessés tot
Catalunya, tot i que de seguida se la va batejar amb el nom de Via Catalana.
Entenc que els qui són contraris a la independència de Catalunya, i sobretot a
què els catalans puguin decidir el seu futur, no vulguin participar-hi; fins i
tot puc entendre l’actitud dels escèptics dels qui creuen que no servirà per a
res, normalment l’excusa dels qui no volen mullar-se. Però resulta del tot
irrisori i pueril que quan es demana a segons quin polític espanyol què li sembla la
Via Catalana
El
diccionari de l’IEC defineix de forma ben neutra el mot “cadena” com “una sèrie
d’anelles enllaçades o articulades cada una amb les dues immediates formant una
tira contínua que serveix per a subjectar, transmetre un moviment, etc”. I posa
com a exemples d’un primer significat del mot “Una cadena de ferro, d’argent o
d’or. Un camí tancat amb una cadena. La cadena del rellotge. Portava al coll
una cadena amb una creu de plata”, i
com a exemples d'un segon significat “Portava el gos lligat amb una cadena. Un
presoner carregar de cadenes”. Naturalment, la idea de la cadena humana és la
de visualitzar, donant-se les mans com en una sardana, la unió dels ciutadans
d’aquest país (encara que circumscrit només al Principat) en la voluntat de ser lliures. Als espanyols, en
canvi, els agrada remarcar la segona accepció del terme, justament aquella que
els agrada tan poc quan els catalans entonem els Segadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada