Pàgines

diumenge, 8 de setembre del 2013

A propòsit de pla B d’Artur Mas

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Costa d’entendre l’enrenou que han mogut les declaracions d’Artur Mas respecte a les previsions de futur pel que fa al procés sobiranista. Costa d’entendre perquè bàsicament tampoc ha dit res de nou, més enllà d’explicitar-ho amb tanta claredat, cosa que algú pot considerar que dóna excessives pistes a l’adversari. L’intent de pactar amb l’Estat la celebració de la consulta aquest 2012, malgrat les escasses possibilitats d’èxit, i la via de les eleccions plebiscitàries com a recurs per a esquivar la resta d’opcions que l’Estat boicotejaria, ja estava previst en el pacte amb ERC i era una de les conclusions del primer informe del Consell Assessor per ala Transiciónacional.
Hi ha tres aspectes que sí que poden haver sobtat. D’una banda, el moment escollit per a fer les declaracions, a pocs dies dela Diada; de l’altra, el fet de descobrir amb excessiva antel·lació les cartes a jugar, quan es confirmi el previsible fracàs de la negociació amb el Govern espanyol; i finalment, i potser l’únic punt que pot considerar-se com un pas enrere, hi ha el descartar la possibilitat de convocar una consulta, il·legal des de la perspectiva espanyola, emparant-se en una suposada legalitat o legitimitat internacional.
Les reaccions que ha provocat, tant en les altres formacions polítiques com als mitjans de comunicació, responen molt més a l’interès partidista de mirar de treure’n profit i de reblar la crítica sistemàtica que a cap anàlisi mínimament seriosa. El plantejament d’Artur Mas tira per terra les crítiques i les acusacions que se li fan tant el PPC com el PSC de voler fer una consulta il·legal que, quan els únics que no volen que es faci una consulta legal, perquè la llei sí que ho permet, són els partits espanyols. De fet, dirigents d’aquests partits espanyols han expressat crítiques del tot contradictòries: d’una banda han volgut remarcar el fet que suposa fer marxa enrere a uns suposats plantejaments inicials, quan Mas mai ha dit que faria una consulta al marge de la legalitat, la que fos, però de l’altra l’acusen de volen anar més enllà perquè ara el President ja no parla d’una consulta perquè els ciutadans de Catalunya decideixin, sinó que ell mateix ja avisa que en les eleccions plebiscitàries ell ja postularà directament l’opció dela Independència.
ERC pot considerar, ben legítimament, que el posicionament de Mas dóna la impressió de donar per perduda la possibilitat de celebrar la consulta el 2014, tot i que ell ha dit que negociaria fins al darrer moment perquè sigui possible. El pacte que van signar la tardor passada les dues formacions nacionalistes ja preveia la possibilitat que no es pogués realitzar la consulta i que calgués cercar altres vies.
És evident que l’anunci fet pel President a pocs dies dela Diadano deu agradar en absolut a l’ANC perquè pressuposa que el Govern dela Generalitatja té marcat un camí a seguir, que insisteixo que no és tan diferent del que s’ha vingut predicant aquest darrer any, i que no donarà la imatge de l’any passat quan va semblar que la manifestació de l’11 de setembre havia capgirat el mapa polític de Catalunya. Amb aquest missatge, Artur Mas vol demostrar que té un full de ruta perfectament traçat i que no el condicionarà el ressò que pugui tenir arala ViaCatalana.La recolza en la mesura que aquesta mena d’accions a ell també li donen força, però sense deixar-se arrossegar per la mobilització del carrer.
Però, probablement, les paraules del President eren el resultat d’unes negociacions o contactes més o menys soterrats, i anaven adreçades especialment als seus interlocutors espanyols. Mariano Rajoy ni vol, i probablement tampoc pot, fer cap mena de concessió a Catalunya i molt menys accedir a què es faci una consulta tal com se li demana, i és de suposar que a més d’exposar-li la seva negativa li devia fer evident que té els mecanismes suficients per a aturar qualsevol intent de fer una consulta al marge de la seva autorització, així com qualsevol temptativa de Declaració Unilateral, sense comptar amb suports internacionals ni venir avalat per unes eleccions plebiscitàries. Mas ha respost al repte de Rajoy amb un nou repte, probablement amb la voluntat de cercar la darrera possibilitar de fer-lo sortir de la seva posició intransigent i immobilista.

Només un il·lús podia pensar que el procés seria un camí de roses i que tot sortiria rodat només perquè hi ha una gran mobilització al carrer. Com ja he dit en alguna altra ocasió, quan l’Estat ha pres una actitud tan arrogant i hostil envers Catalunya, en lloc d’intentar cercar ponts de diàleg per a desinflar les reivindicacions, era perquè estava segur de la seva força. El 2016 pot semblar una eternitat per als qui eren tan ingenus com per creure que tot era qüestió de sortir al balcó i fer una proclamació d’independència. I en tot cas aquest és el gran perill que correm, que no siguem capaços d’aguantar el que és una carrera de fons, encara que alguns creguin trobar-se permanentment en l’esprint final.