A les portes
d’un nou 11 de setembre que promet fer història, sembla que haguem oblidat molt
fàcilment la situació general del país, un any o dos enrere. I ara ens semblen
inconcebibles determinades posicions dubitatives enfront del procés
sobiranista, quan només uns mesos enrere el que haurien semblat inconcebibles
són els posicionaments que ara presentem com a normals. Recordar, per exemple, que ara fa un any Duran i Lleida estava en contra del Pacte Fiscal per
considerar-lo una pretensió excessiva.
I tampoc ens
caldria recular gaire més per anar a parar a una època en què l’independentisme
era una utopia que ningú es prenia massa seriosament. La Pilar Rahola , a Madrid, era
vista com un personatge singular que fins i tot els queia simpàtic per
l’extravagància del seu independentisme, que consideraven del tot innocu.
Qualsevol amenaça a la seva sacrosanta unitat d’Espanya, en tot cas, només
podia venir del País Basc on la presència d’ETA els venia com anell al dit per
a invalidar-ne l’acció abartzale. Fins i tot a Esquerra, en el Congrés on es va
consumar el defenestrament de Carod Rovira, es va acceptar una proposta seva de
fer-hi constar la voluntat de celebrar el 2014 un Referèndum per
l’autodeterminació; no pas perquè la direcció del partit hi tingués cap
confiança, sinó com a concessió d’una darrera voluntat del líder caigut. De
fet, l’estratègia del partit republicà era pactar amb l’Estat, de cara al 2015,
una proposta similar al Concert econòmic basc.
En aquella
època, en què les forces polítiques independentistes eren clarament
minoritàries i fins i tot Esquerra ho defensava amb la boca petita, tant el
Partit Popular com el Partit dels Socialistes sostenien una curiosa tesi que
ara pot tenir molt més sentit. Quan algú reclamava el dret a
l’autodeterminació, dirigents del PP i del PSC (és fàcil cercar-ne a
l’hemeroteca) argumentaven que això de l’autodeterminació era una ximpleria
perquè el poble ja s’autodetermina cada vegada que acut a les urnes. Aquest
argument valia quan del resultat de les urnes se’n derivava una posició
minoritària de l’independentisme; la continuarien defensant ara? O
l’autodeterminació a través de les urnes només era vàlid quan se suposava que
guanyaven les forces partidàries de romandre a l’Estat espanyol? Com a darrer recurs,
com diu Artur Mas, potser sí que podríem donar la raó al PP i al PSC i acceptar
que ens autodeterminem en unes eleccions plebiscitàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada