Com a mínim, tres vies sí que hi són

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hores d’ara, no crec que hi hagi ningú que cregui seriosament que hi ha una tercera via. No és pas que en cap moment s’ho hagués cregut cap dels seus promotors, tipus Navarro o Duran, ja que aquests ja eren conscients que la seva proposta no era cap terceria via sinó l’acceptació, més o menys resignada, que el nostre futur no és a les nostres mans sinó a les de Madrid. Però, per si a algú encara li quedava una ombra de dubte, el Partit Popular ja ha deixat clar que no està disposat a res, ni que vingui dels seus companys de partit a Catalunya.

Però sí que és cert que, com a mínim, hi deu haver tres vies. La primera, ja la sabem, consisteix en el procés endegat des del poder central per a eliminar l’escassa autonomia actual i anar directament cap a la liquidació de la llengua catalana. Optar per aquesta via, la que proposen les populars i C’s, és optar pel suïcidi com a país i la desaparació com a poble amb una llengua i una cultura pròpies.

L’altra opció, l’única que ens queda, és la de fugir d’aquest Estat que ens vol aniquilar, i dotar-nos d’un estat propi i independent. I és aquí on hi ha, com a mínim, dues vies més. Una possibilitat, si els nostres governants es mantenen ferms i els poble no defalleix, és que finalment l’Estat espanyol s’adoni que no té altra sortida que acabar pactant el procés de secessió. L’altra possibilitat seria arribar al mateix lloc, és a dir a la independència, sense cap acord amb l’estat espanyol.

En el primer cas, voldria dir que Catalunya hauria d’assumir la part del deute espanyol que li correspon, però alhora també hauria de poder disposar de la part corresponent del fons de reserva de pensions, com correspondria a Catalunya la part proporcional de les ambaixades, de l’equipament militar, i en general del patrimoni que no correspon a cap comunitat autònoma, sinó a l’Estat. Penso, per exemple, en la quantitat d’equipaments, com ara grans Museus, que fins ara mai s’han comptabilitzat com a equipaments propis de la Comunitat de Madrid, i per tant les inversions que s’hi efectuaven no computaven com a inversions a aquesta comunitat, sinó que eren estructures d’Estat pagades entre tots.

En el segon cas, hi hauria poc a reclamar, però tampoc hauríem d’assumir el deute de l’Estat percentualment molt més elevat del que ens quedaria com a deute propi, mentre queel seu se’ls faria molt més difícil d’assumir. D’altra banda, només els espanyols, quan volen atacar el procés sobiranista fan servir l’espantall de les fronteres, un tema que cap formació independentista no es planteja. Però és que ells serien els primers i principals perjudicats per aquestes suposades fronteres que ens volguessin imposar. Ells mateixos es bloquejarien una de les principals vies de comunicació amb Europa, i res ens impediria cobrar-los un peatge.

Si a algú se li acudís, encara, de forma honesta i seriosa i no com a la trampa que plantegen els Duran i Navarro, proposar la possibilitat d’alguna mena de federació amb Espanya, l’única via per a fer-ho possible seria la d’aconseguir primer una independència pactada, la primera opció, a partir de la qual tot restaria obert: el nivell d’integració a la Unióe uropea, però també el nivell de relació i de cooperació amb Espanya. I és que els federalistes de veritat hores d’ara ja saben que el primer i ineludible pas per a aconseguir el seu objectiu és la independència. Però ja podem intuir que és molt probable que, un cop independents, els federalistes ja no voldrien temptar la sort d’embolicar-se altre cop amb aquest Estat que ens ha traït, maltractat i menystingut tantes vegades.