Pàgines

dissabte, 5 de gener del 2013

La crueltat d’una medicina inhumana (II)

Costa d’entendre que professionals de la medicina, no sé si uns pocs, uns molts o la majoria, siguin tan insensibles davant del dolor. N'hi ha que conceben la seva professió com els bruixots guaridors de tots els mals; quan algú acut als seus serveis és perquè li retorni la salut, de manera que la seva funció deixa de tenir sentit quan ja no hi ha remei. S’oblida potser aquella clàssica definició de la salut que no es limita a ser l’absència de malaltia.

Per això interpreten la mort com el fracàs de la seva gestió, i s’acarnissen sobre les vísceres dels pacients per a retardar-la tant com poden. Lluny de contemplar el malalt com una persona que pot haver arribat al final de la seva vida, ells no hi veuen sinó òrgans que, convenientment estimulats, encara poden continuar bategant. I més encara quan es tracta d’especialistes obstinats en demostrar que, en tot cas, l’òbit s’haurà produït per una altra causa, aliena al seu camp de treball. El malalt pot estar patint innecessàriament, sense cap qualitat de vida i sense cap esperança de recuperar-la, però això, diuen, no és problema seu; pensen que la seva obligació és fer l’impossible per retardar la mort, al preu que sigui. Inclòs el patiment innecessari del malalt. Per això, es mostren sorpresos, gairebé indignats, mig ofesos, quan un familiar els insinua que potser fora millor deixar-lo morir en pau i sense allargar-li més l’agonia. No és que ningú estigui parlant d’aplicar una eutanàsia, i de fet ningú en parla obertament, però el metge fa valdre la seva autoritat per deixar ben clar que ell ha de continuar fins al final en la seva particular lluita impossible contra la mort. Al capdavall, hom només plantejava la necessitat de prioritzar l’alleugeriment del dolor abans que el tractament a ultrança per a mantenir-lo en vida.

Hi ha qui explica el darrer sospir com un alliberament de la persona que s’ha desprès finalment d’aquell cos que li suposava una càrrega excessiva; un darrer sospir, dolç i suau, com qui es submergeix en un son profund. En un Hospital, sovint, ni això no és permès al moribund a qui s’obliga a suportar fins al darrer moment una sonda nasogàstrica, intubat per totes bandes i amb mil agulles clavades a les venes. Però, això sí, quan s’esdevé l’inevitable el metge s’adreça els familiars per assegurar-los, amb un punt d’orgull, que fins al darrer moment s’ha fet tot el que estava a les seves mans.