Ens hem begut l’enteniment?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

De ben segur que hi ha coses que se’ns escapen als qui seguim la política des de la barrera, a partir del que ens expliquen els mitjans de comunicació i poca cosa més. Hi ha reaccions i decisions preses pels polítics que, d’entrada, ens poden semblar fora de lloc, inversemblants o senzillament errònies, perquè ens falta alguna dada. Penso, ara mateix en les declaracions de l’Oriol Junqueres afirmant que si algú es creu que ERC avalarà una retallada de 3.200 milions en els pressupostos de la Generalitat  és que s’ha begut l’enteniment.

Aquell 25 de novembre els espanyols pretenien presentar el resultat electoral com una derrota del sobiranisme pel fet que Artur Mas havia perdut suport electoral; evidentment, callaven que el suport perdut per CiU l’havia guanyat ERC, de la mateixa manera que el  perdut per SI l’havia guanyat la CUP. Des d’una òptica nacional, els nacionalistes espanyols anaven errats, no solament perquè al Parlament hi havia a partir de les darreres eleccions més partidaris del dret a decidir, sinó perquè s’havia produït una radicalització del vot independentista. Però, compte, perquè l’anàlisi dels espanyols no era tan erroni si les forces sobiranistes no són capaces de fer un front comú.

Encetant el procés democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, no podíem esperar del nacionalisme espanyol cap altra cosa que l’amenaça, el xantatge i, per suposat, l’ofec econòmic. Per tant, quan CiU i ERC pacten un full de ruta concret que ha de culminar el 2014 amb la celebració de la consulta, s’havia d’entendre que fins llavors el Govern espanyol incrementaria les agressions contra Catalunya, de manera que ens havíem de preparar per passar un parell d’anys com a mínim en una situació crítica. I tot just estem al començament. Aquesta situació crítica inclou subsistir amb uns pressupostos d’emergència o arriscar-se al tancament definitiu de l’aixeta, per part de Madrid, si no complim amb el sostre de dèficit imposat. I això no ho podien obviar ni CiU ni ERC.

Tots estem contra les retallades, però honestament no es pot clamar contra les retallades sense aportar una alternativa: per al PP, l’alternativa és abandonar la via sobiranista amb el compromís per part seva de continuar amb l’ofec econòmic de Catalunya, amb les retallades, i una negativa rotunda a qualsevol fórmula de finançament mínimament justa; per als socialistes, es continua plantejant la utopia (perquè ja ha estat rebutjada tant pel PP com pel PSOE) de la via federal, que en tot cas tampoc serviria per resoldre el problema immediat del pressupost per aquest any; una posició semblant a la d’IC-V, que apostant per una mena de pacte fiscal, tampoc diu com resoldria el finançament del 2013; i tampoc és tan diferent el paper que li toca fer a ERC, ja que el seguiment fil per randa del procés sobiranista pactat amb CiU amb la consulta del 2014 tampoc resol la urgència d’aprovar uns pressupostos de forma immediata. Fins i tot l’alternativa de proclamar unilateralment la independència, amb la majoria existent al Parlament, o la convocatòria urgent d’una eleccions plebiscitàries, tampoc resoldrien la situació per als propers mesos.

Tinc la impressió que el PP ens està guanyant el terreny, comença a fer-nos perdre els estreps, forçant escollir entre l’alternativa precipitada d’una declaració unilateral d’independència o la claudicació de les aspiracions sobiranistes. I ara justament no és el moment ni per a perdre els estreps ni per a beure’ns l’enteniment.