L’indecent debat dels pressupostos

No és pas estrany que la gent es cansi de la política, davant de l’escassa credibilitat i l’excessiva deshonestedat dels polítics. I no em refereixo només als casos estrictament de corrupció, que són prou escandaloses, sinó a conductes que tant la classe política com els mitjans de comunicació consideren normals, i que no ho haurien de ser. El debat polític es perverteix per interessos estrictament partidistes, hi pot haver contradicció flagrants o posicionament sense cap base lògica o de sentit comú... I quan un polític menteix descaradament, o dóna un argument que és evident que només respon a interessos mesquins, els mitjans de comunicació, en lloc d’informar de la realitat, el que fan és reproduir, com si fos certa i sense cap apunt crític, la declaració del polític, tot esperant obtenir l'endemà un altre titular amb la rèplica del contrincant. Però el lector o l’espectador es queda sense tenir una informació veraç i contrastada.

És, per exemple, el que està passant ara amb els pressupostos de la Generalitat. A falta d’una dada essencial, com és la del límit de dèficit, no té cap sentit presentar uns números que poden resultar del tot desfasats. Tècnicament, ningú en el món de l’empresa gosaria fer cap mena de pressupost si li falta una dada essencial. La lògica i la racionalitat més elemental aconsellaria esperar a tenir aquesta dada abans de presentar cap proposta de pressupost. Però, està clar, al Ministre Montoro li importa un rave el pressupost de la Generalitat i que aquest s’aprovi un mes abans o un mes després. Des del Govern espanyol han fet i continuen fent tot el possible per escanyar les finances de la Generalitat, incomplint l’Estatut, negant-se a pagar el deute o boicotejant els intents de la Generalitat per obtenir nous recursos, i ara voldrien que el Govern català presentés uns números impossibles, els que ells imposen, per poder posar en evidència Artur Mas. El que persegueix el partit de la senyora Camacho, amb la seva inestimable ajuda, és la fallida de les finances de la Generalitat i en general del país com a darrer recurs per evitar la secessió. Per això, és del tot absurd que el Partit Popular, així com altres grups de l’oposició, pressionin el Govern reclamant-li que presenti els pressupostos, i que a més tinguin la indecència d’argumentar-ho dient que el país necessita tenir ja el seus pressupostos.

Perquè la pressió que es fa sobre el Govern d’Artur Mas, per tal que cometi l’estupidesa de presentar uns números sense disposar de dades essencials, en cap és per a dotar el país d’uns pressupostos, sinó per a poder-los tombar i obtenir així una derrota parlamentària de CiU. En cap cas hi ha l’interès del país. Si s’elaborés un pressupost seguint les directrius que reclama Montoro, seria el mateix PP el primer a rebutjar-los perquè diria que retalla serveis bàsics, raó per la qual també els rebutjarien les altres forces polítiques; però si Artur Mas tingués la gosadia de presentar un pressupost en base a un límit de dèficit que es considerés assumible, a l’entorn del 2’5%, aleshores seria altra vegada el Partit Popular, i altres grups polítics de la cambra, els qui s’hi oposarien igualment per considerar que no compleixen amb els objectius marcats pel Govern espanyol. I aquest trist espectacle no deixa de ser una forma de corrompre la política, que ja no està posada al servei del país, sinó dels partits que volen servir-se’n.