A propòsit del Procés Constituent (i IV)

Un té la sensació que estem reproduint vells esquemes. Ja durant la guerra espanyola del 1936 a Catalunya es plantejava el dilema de si calia fer primer la Revolució i després guanyar la guerra, o si havia de ser a l’inrevés. El resultat va ser que no es va fer la revolució i es va perdre la guerra. Durant la transició, per a alguns la prioritat era la recuperació de la democràcia, mentre que per a altres hi posaven al davant la consecució d'un estat socialista; tots els partits d’esquerres van renunciar a plantejaments excessivament socialitzants, i els qui no ho van fer van quedar en la més absoluta marginalitat. I ara tornem a estar a les mateixes.

El Procés Constituent proposat per la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras és d’una radicalitat revolucionària senzillament encantadora; i convincent. Ara mateix firmaria perquè es portés a terme; i, com jo, suposo que devem ser molts els qui estem farts de veure com ens prenen el pèl amb l’excusa de la crisi, com ens retallen sous, serveis i drets adquirits per ajudar a l’enriquiment personal dels més poderosos. El problema, doncs, no rau en l’atractiu de la seva proposta, sinó en la seva viabilitat. Els catalans no ho tindrem pas fàcil per aconseguir una majoria suficient per a tirar endavant el procés sobiranista. L’Estat, hores d’ara, ja hi està invertint gran quantitat de diners, els nostres diners, per a impedir-ho. Hi ha sectors de la societat catalana que encara tenen dubtes, que haurien preferit trobar una fórmula d’encaixar-nos millor dins d’Espanya abans que el trencament, que aspiraven il·lusòriament a un model federal; i d’altres que, veient-ho clar, tenen por de les conseqüències que es poden derivar de tot el procés, sobretot la incertesa dels mesos en què es produirà la secessió definitiva. I per això, l’existència d’una ANC sense components ideològics marcats és una eina immillorable per aglutinar tots els sectors sobiranistes del país. El caràcter trencador, també socialment, del nou Procés Constituent ens pot il·lusionar a molts, però també pot espantar a d’altres que, altrament haurien estat companys de viatge en el camí cap a la independència.

I finalment, suposant que ens en sortim dins de l’estat espanyol i que aconseguim una consulta favorable a la independència o optem per la Declaració Unilateral, ens faltarà encara el reconeixement internacional. I és evident que un manifest amb un primer punt que parla de l’expropiació de la banca i l’impagament del deute no és la millor carta de presentació per a tenir el suport internacional a les nostres aspiracions.