En una cosa sí que poden estar d’acord tots els qui acceptin analitzar la situació que viu el país tocant mínimament de peus a terra: la situació és dramàtica, d’emergència nacional que deia el president Mas. El Partit Popular s’està sortint amb la seva d’ofegar el país econòmicament i de portar-lo a la fractura social, perquè és ben conscient que l’austeritat que imposa (mentre l’estat continua amb una disbauxa indecent) representa liquidar no només l’Estat del benestar sinó els mínims estàndards de subsistència per a molta gent, i per tant la fallida de l’Administració catalana. Al Partit de la Sanchez Camacho li importa ben poc arruïnar les empreses catalanes, i no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora d’admetre que ells, els populars, mantindran l’hostilitat econòmica envers Catalunya mentre no es renunciï al projecte sobiranista.
Davant de les amenaces i el xantatge més vil, és lògic que a alguns els tremolin les cames i vulguin fer-se enrere, sobretot a aquells que entenien la política no pas com un servi al país sinó com una forma de servir-se’n. A aquests, l’únic que se’ls pot demanar és que s’apartin de la vida política per tal de no esdevenir traïdors. Ens hi estem jugant el futur, la supervivència com a país. Ningú podria al·legar que es pensava que fent marxa enrere el Govern espanyol tractaria millor Catalunya, ni des del punt de vista econòmic ni en el lingüístic i ni en l’identitari; l’única cosa que compleix el Partit Popular són les amenaces. I, per ells, un signe de debilitat seria l’oportunitat d’or per abraonar-se definitivament contra Catalunya. Només tenim una possibilitat per a sortir-nos-en, que és la de la sobirania, la de poder disposar dels nostres recursos que serien més que suficients per a sortir de la crisi i no haver de patir més retallades. I el camí ja està marcat.
CiU i ERC han fet un pacte de país transcendental, si el porten a terme. Però que pot ser letal, tant per al país com per a aquests partits, si a darrera hora es fessin enrere o el trenquessin per motivacions partidistes. Ningú entendria res si després del camí recorregut es cedís a les amenaces i al xantatge del nacionalisme espanyol. El desànim seria majúscul, i la desbandada de l’electorat imparable; cap a totes les direccions. Mentre que l’èxit del procés endegat obriria una porta d’esperança i d’engrescament general del país, que es traduiria també en un reconeixement dels seus impulsors. La situació és dramàtica i d’alt risc, però el pitjor que pot passar quan s’està fent un gran salt es desdir-se’n a mig, perquè aleshores la trompada està assegurada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada