El paperot dels unionistes catalans

Els unionistes catalans tenen mala peça al teler. Sovint intenten presentar la seva opció, la de cercar un encaix digne dins d’Espanya, com la via del seny, de la moderació i del possibilisme. Per ells, el procés cap a la construcció d’una Estat propi és una mena de temeritat, amb excessius riscos, quan la seva proposta de dialogar amb Espanya consideren que pot donar bons resultats, sense necessitat de trencadissa. No tenen en compte, però, que l’odi d’Espanya, de la classe dirigent espanyola, contra els catalans i contra tot el que representa la nostra cultura i la nostra identitat també va adreçat a ells.

Així s’explica el darrer prec de Duran i Lleida perquè Espanya reaccioni davant del sobiranisme. Deia l’altre dia: "El problema d’Espanya no és què pot oferir als independentistes, sinó què està disposada a oferir als que no ho són, però que volen ser respectats i reconeguts". I està clar, la resposta és clara i contundent: res. La seva lògica, com a unionista català, seria pensar que si Espanya reaccionés davant de les reivindicacions independentistes i oferís a Catalunya un finançament mínimament just i un respecte per la seva llengua i la seva identitat, probablement el mateix Duran tindria més arguments per a convèncer els indecisos que ara es veuen abocats a abraçar l’independentisme com a única sortida vàlida per a resoldre els problemes del país. Però la seva lògica no té res a veure amb la dels espanyols, disposats a mantenir fins al final la seva croada contra Catalunya. És el mateix amb què es troba el pobre Navarro que aquí no gosa posar-se obertament al costat del PP ni tampoc dels sobiranistes, però que allà els del seu propi partit el menyspreen i no li donen el més mínim marge per a poder continuar defensant les seves utòpiques tesis federalistes que no es creu ningú.

Però, això també li passa a la Camacho, que assegura no haver cobrat cap sobre del Bàrcenas (ni per això no l’han tinguda en compte), i que veu com les seves ràncies i esquifides propostes de finançament per a Catalunya també són rebutjades de ple pels seus companys de Partit, és a dir pels seus superiors. Són, doncs, els dirigents espanyols, tant els del PP com els del PSOE, els qui deixen sense arguments aquells que podrien ser els seus aliats a Catalunya. És des d’Espanya mateix que es descarta la via d’un encaix digne de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Enfront de l’independentisme no hi ha, doncs, l’opció dels Duran, Navarro o Camacho, sinó únicament la dels Rajoy, Wert, Rubalcaba, Cospedal o Montoro; és a dir, l'odi contra Catalunya.