Aviat ens posaríem tots d’acord que la violència no és lícita en cap cas, que no és un recurs que es pugui utilitzar per aconseguir cap mena d’objetiu. O potser no ens posaríem tan d’acord, perquè és evident que l’Estat mai ha renunciat a l’ús de la violència; en té el monopoli absolut i per això reacciona aïradament quan algú vol competir amb les mateixes armes. Pot ser la violència emprada pels seus cossos i forces de seguretat, quan jo no li és suficient l’ús dels seus poderosos mecanismes de pressió, o la violència exercida des del poder econòmic i des del poder judicial.
Els governants, en nom de l’interès de l’Estat quan en realitat no és sinó l’interès d’uns pocs privilegiats, va aplicant els seus plans econòmics que porten la ruïna i l’empobriment general de la població. Les darreres dades ens il·lustren l’èxit de l’estúpida i suïcida política econòmica del PP; estúpida i suïcida per al benestar de la majoria, però no per a ells i per als seus amics. Han dissenyat l’estratègia de convertir l’Estat en un país tercermundista, perquè a ells els surt més a compte; ells en diuen “procés de devaluació interna” o “millora de la competitivitat”. Han descobert que els grans poders econòmics no tenen cap necessitat de disposar d’una demanda interna, i que prefereixen servir-se del país com a lloc de mà d’obra barata, amb una administració que retalla drets i prestacions socials desemparant la gent en la misèria que ells mateixos han creat. Si abans es parlava de competir amb tecnologia, innovació i valor afegit amb les primeres potències europees, ara s’han proposat posar-nos al nivell dels països del tercer món, i és en comparació a aquests que hem de ser més competitius.
Les darreres dades són il·lustratives de l’eficàcia de les polítiques econòmiques del PP: 27% d’atur, el 57% entre la població jove, cap a dos milions sense prestacions de cap mena; i tot això per acabar incrementant el dèficit i sobretot sense cap perspectiva de futur. Amb aquest panorama, acompanyat dels escàndols de corrupció i de les mentides permanents dels dirigents polítics, el que sobta és la paciència i l’estoïcisme amb què ho entoma el conjunt de la població; el que sobta és la resignació amb què s’assumeix la misèria induïda, alterada tant sols per algun cas aïllat de suïcidi; el que sobta és que no hi hagi més moviments de protesta, més revolta social; el que sobta és que no esclati la violència, que seria il·lícita, però del tot comprensible, i que en cap cas seria més condemnable que la violència que s’exerceix des del poder contra el conjunt de la ciutadania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada