A banda dels extrems, la centralitat política del país està basada en el triangle que formen aquestes tres forces polítiques: PSC, ERC i CiU. Si no hi ha un canvi significatiu en la correlació de forces parlamentàries, qualsevol possibilitat de coalició de Govern passa per les aliances que puguin fer entre ells. I sembla improbable que es retorni a una situació hegemònica com la que hi havia hagut temps enrere en què un partit pugui governar en solitari amb suport puntuals, que podrien ser del Partit Popular en el cas dels convergents i d’Iniciativa en el cas dels socialistes. Amb tot, aquest joc a tres bandes resulta desigual.
L’altre dia, un nacionalista de pedra picada (nacionalista espanyol) com Joan Ferran, deia que l’Artur Mas era el gran obstacle per a la sociovergència. Venia a dir que hi hauria possibilitats d’entesa entre les dues formacions majoritàries si no fos per la radicalitat d’alguns convergents, com l’Oriol Pujol o el Felip Puig, que els fan intractables. És només un exemple que repassant l’hemeroteca veiem com una constant: els socialistes reneguen i fan una oposició frontal als convergents per les seves propostes maximalistes i el seu nacionalisme que consideren excessivament radical... però després pacten amb Esquerra!. En molts casos, hi ha coincidències entre CiU i ERC però els socialistes només s’escandalitzen de les posicions convergents i ignoren les dels republicans.
I el mateix fan els dirigents d’Esquerra. Carreguen contra l’Artur Mas i en general contra CiU pels seus pactes amb Zapatero, per haver-lo salvat d’alguna votació compromesa a les Corts espanyoles, o els titllen de ser de dretes per ser partidaris del Quart cinturó, de la MAT o de no prohibir els transgènics, i per tant en reneguen per considerar-los poc nacionalistes i de dretes... però després pacten amb el PSC que fa exactament el mateix!
L’explicació podria ser molt senzilla: les similituds entre socialistes i convergents són tantes que és difícil que s’entenguin, perquè es diputen el mateix terreny.
L’altre dia, un nacionalista de pedra picada (nacionalista espanyol) com Joan Ferran, deia que l’Artur Mas era el gran obstacle per a la sociovergència. Venia a dir que hi hauria possibilitats d’entesa entre les dues formacions majoritàries si no fos per la radicalitat d’alguns convergents, com l’Oriol Pujol o el Felip Puig, que els fan intractables. És només un exemple que repassant l’hemeroteca veiem com una constant: els socialistes reneguen i fan una oposició frontal als convergents per les seves propostes maximalistes i el seu nacionalisme que consideren excessivament radical... però després pacten amb Esquerra!. En molts casos, hi ha coincidències entre CiU i ERC però els socialistes només s’escandalitzen de les posicions convergents i ignoren les dels republicans.
I el mateix fan els dirigents d’Esquerra. Carreguen contra l’Artur Mas i en general contra CiU pels seus pactes amb Zapatero, per haver-lo salvat d’alguna votació compromesa a les Corts espanyoles, o els titllen de ser de dretes per ser partidaris del Quart cinturó, de la MAT o de no prohibir els transgènics, i per tant en reneguen per considerar-los poc nacionalistes i de dretes... però després pacten amb el PSC que fa exactament el mateix!
L’explicació podria ser molt senzilla: les similituds entre socialistes i convergents són tantes que és difícil que s’entenguin, perquè es diputen el mateix terreny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada