Finalment, algú s’ha començat a despertar i a preparar alguna cosa davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Cal felicitar Òmnium Cultural que una vegada més s’hagi posat al capdavant per mobilitzar la societat catalana en defensa de la identitat nacional, i que ho hagi sabut fer amb un sentit de transversalitat. Una gran manifestació de rebuig a qualsevol menyspreu d’un Tribunal que és part interessada políticament en el conflicte sobre el qual ha de dirimir, és el mínim que es pot fer. Però no serà la resposta fonamental i, per tant, resultarà del tot insuficient, per no dir fins i tot irrellevant.
Per exitosa que sigui la manifestació, a Madrid la minimitzaran i al cap de dos dies tot quedarà oblidat, però amb la sentència en ferm. És possible, fins i tot, que alguns partits tinguin la temptació de tirar-se els plats pel cap, per carregar-se mútuament les culpes, i discernir la divisòria entre bons i mals catalans en funció de si s’adhereixen o no a la manifestació unitària. La veritable resposta que necessita el país no és la de les manifestacions al carrer, per més positives que siguin; sinó la dels seus representants polítics. Per Felip Puig “el Parlament haurà de determinar una resposta per veure com responem a l'atac de l'estat espanyol”, i per Josep Huguet “els catalans tenen una tendència a desfogar-se en grans manifestacions que després no acaben en res perquè una part de la classe política és covarda i no afronta les demandes populars”. La primera covardia és la dels dirigents polítics que afirmen que cal esperar la sentència, especulant amb la possibilitat que la retallada sigui assumible, és la d’un Govern irresponsable que assegura no tenir res previst, i es la d’unes forces nacionalistes incapaces de fer un front comú (no només una gesticulació).
No es tracta de si la manifestació s’ha de fer abans o després de la sentència. Tant se val. Però sí que es tracta de rebutjar que aquest Tribunal Constitucional pugui dictaminar sobre el que ha decidit el poble de Catalunya en referèndum; i tant és que la retallada sigui més o menys important o que sigui d’anul·lació d’articles o interpretativa. Esperar la sentència vol dir reconèixer l’autoritat moral d’aquest Tribunal i fer acte de submissió. I la resposta de veritat és la que donarà el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya; aquí és on es veurà l’actitud de submissió o de dignitat nacional, la prioritat de defensar el país o de defensar unes cotes de poder. Els gestos, com les manifestacions, estan bé; però el que compten són les accions, les de les nostres institucions.
Per exitosa que sigui la manifestació, a Madrid la minimitzaran i al cap de dos dies tot quedarà oblidat, però amb la sentència en ferm. És possible, fins i tot, que alguns partits tinguin la temptació de tirar-se els plats pel cap, per carregar-se mútuament les culpes, i discernir la divisòria entre bons i mals catalans en funció de si s’adhereixen o no a la manifestació unitària. La veritable resposta que necessita el país no és la de les manifestacions al carrer, per més positives que siguin; sinó la dels seus representants polítics. Per Felip Puig “el Parlament haurà de determinar una resposta per veure com responem a l'atac de l'estat espanyol”, i per Josep Huguet “els catalans tenen una tendència a desfogar-se en grans manifestacions que després no acaben en res perquè una part de la classe política és covarda i no afronta les demandes populars”. La primera covardia és la dels dirigents polítics que afirmen que cal esperar la sentència, especulant amb la possibilitat que la retallada sigui assumible, és la d’un Govern irresponsable que assegura no tenir res previst, i es la d’unes forces nacionalistes incapaces de fer un front comú (no només una gesticulació).
No es tracta de si la manifestació s’ha de fer abans o després de la sentència. Tant se val. Però sí que es tracta de rebutjar que aquest Tribunal Constitucional pugui dictaminar sobre el que ha decidit el poble de Catalunya en referèndum; i tant és que la retallada sigui més o menys important o que sigui d’anul·lació d’articles o interpretativa. Esperar la sentència vol dir reconèixer l’autoritat moral d’aquest Tribunal i fer acte de submissió. I la resposta de veritat és la que donarà el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya; aquí és on es veurà l’actitud de submissió o de dignitat nacional, la prioritat de defensar el país o de defensar unes cotes de poder. Els gestos, com les manifestacions, estan bé; però el que compten són les accions, les de les nostres institucions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada