Política fàcil, per a principiants (IV)

En el descrèdit de la política els mitjans de comunicació hi juguen un paper important. En lloc de donar rellevància als polítics honestos, si és que n’hi ha algun, el que fan és participar del sarau esperpèntic i del xou televisiu que acaba fastiguejant a tothom. En el futbol, els àrbitres poden equivocar-se, però en cas que algun s’adonés del seu error i gosés rectificar, aleshores els mitjans de comunicació se li tirarien al damunt titllant-lo de covard, de poca personalitat i de manca d’autoritat. En la política passa el mateix: qualsevol estupidesa es pot sostenir sempre que a ningú se li acudeixi de rectificar.

Quan es produeix un fet més o menys greu, correspon demanar responsabilitats. Si ni la persona implicada ni els seus superiors no reconeixen l’error, es pot produir una polèmica d’acusacions i desmentiments que s’allarga fins que algú o altre se’n cansa. Normalment, els espectadors o els lectors. Però, si a algú se li acudís reconèixer que hi pot haver hagut un error, com si els polítics fossin humans a qui es pogués perdonar un error, aleshores se li exigeix immediatament la dimissió. I en cas que la dimissió ja l’hagués presentada ell, aleshores es demanen responsabilitats i dimissions cap als seus comandaments.

Segons l’opinió generalitzada, els polítics han de fer sempre el paper d’oposició dels altres. Això vol dir que si són al Govern no poden acceptar idees ni propostes que vinguin de l’oposició, ni l’oposició no pot aplaudir accions de govern. A cadascú el paper que li correspon. En cas contrari, en lloc d’elogiar l’actitud d’honradesa del qui sap reconèixer els encerts i les aportacions dels altres, els mitjans de comunicació i la resta de forces polítics llançaran l’acusació de manca de projecte propi, de seguidisme, de poca personalitat, o del que calgui. És el concepte rastrer de la política que entre tots hem anat fabricant.