Política fàcil, per a principiants (i V)

En política el temps passa a una gran velocitat, i la memòria és efímera. La majoria de les acusacions que feien els grups d’esquerra quan eren a l’oposició, publicitat institucional excessiva, excés de càrrecs de confiança, nepotisme, clientelisme, etc, ara les poden fer tranquil·lament els convergents. Com diu la dita: “el rector no es recorda de quan era vicari”. El greu del cas, és que tant els uns com els altres tenen raó. Així, els convergents poden retreure al govern coses que ells també feien quan governaven, i l’esquerra pot defensar-se amb els mateixos arguments: vosaltres també ho fèieu.

No s’acostuma a fer ús de l’hemeroteca, tot i que amb les noves tecnologies és molt més fàcil. Ni els polítics ni els mitjans de comunicació, que podrien posar de relleu la incoherència dels que censuren el que ells feien habitualment o defensen ara el que abans denunciaven. Això fa que a la ciutadania la música sempre soni igual, i li sigui difícil d’esbrinar quin són els intèrprets en cada cas. Per tant, quan un orador surt a la tribunal i es posa discursejar a vegades amb un to enèrgic i vehement, la gent ja sap que és pura comèdia. Està seguint un guió que és el que correspon a la seva situació actual però no a cap creença ni idea concreta. I la gent, que no es tonta, sap que no cal fer-ne massa cabal.

Per això, a vegades els polítics queden parats en veure que la gent no respon davant d’arguments que els semblen irrefutables. I és que ells mateixos han fet que fins i tot les bones idees i els bons arguments perdin valor i credibilitat.