Al marge de la credibilitat i el reconeixement que ens mereixi el Tribunal Constitucional, i de si les seves sentències han de prevaldre per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya, hi ha un fet que cal tenir en compte a l’hora de valorar la constitucionalitat de l’Estatut: l’any 2005 totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya van emprendre la redacció d’un nou Estatut per la via constitucionalista, acceptant per tant les regles de joc que imposa la Constitució espanyola. Des del PP fins a ERC van acceptar endegar un procés ajustat a la Carta Magna espanyola, que inclou naturalment l’arbitri final del Tribunal Constitucional.
Es podrà dir que alguns ho feien amb total convenciment que aquest era el marc idoni, mentre que altres assajaven un darrer intent de veure fins on ens permetia el marc constitucional espanyol. Però, en qualsevol cas, totes les forces polítiques renunciaven a fer cap acte de sobirania i, enquadrats en un mateix bloc constitucionalista, emprenenien la redacció del text estatutari dins d’aquest marc de la Constitució. No es tramitava una llei catalana, sinó una llei espanyola que aprovaven les Corts espanyoles; els redactors sabien que no podien proposar el que ells creien que seria el millor per a Catalunya, sinó el millor que creien que s’ajustava al context jurídic constitucional; s’acceptava, doncs, que fos el Parlament espanyol el qui discutís, esmenés i aprovés el nou Estatut, relegant el paper del Parlament de Catalunya a espectadors de la tribuna de convidats; es renunciava a què fos la ciutadania de Catalunya la que aprovés en referèndum la proposta del seu Parlament, i en tot cas se li deixava només la possibilitat de refrendar o no el text elaborat o ribotejat per les Corts espanyoles; i, en definitiva, s’acceptava el marc jurídic espanyol que preveu un paper decisiu al Tribunal Constitucional per a dictaminar si les lleis s’ajusten a la Carta Magna, amb la facultat d’invalidar-les total o parcialment.
Un procés sobiranista hauria estat que el Parlament de Catalunya hagués elaborat i aprovat el text de l’Estatut, no com a proposta a enviar a Madrid sinó com a llei pròpia i com a Carta Magna del país; que aquesta llei s’hagués sotmès a votació popular en referèndum del poble de Catalunya; i que, fet l’acte de sobirania, es presentés a Madrid per si volien o podien donar-li encaix dins del marc constitucional espanyol. Però no es va fer així. Es pot al·legar que no hi havia una majoria suficient per a fer-ho, que es va optar per la tradicional política pactista de peix al cove (encara que en aquest cas el peix semblava de dimensions considerables), o simplement que es volia demostrar fins on podíem arribar dins del marc constitucional espanyol precisament per evidenciar-ne les seves limitacions i poder plantejar tot seguit la seva ruptura. En tot cas, es va escollir l’opció constitucionalista amb totes les seves conseqüències. I, en aquest context, el pacte final entre Mas i Zapatero resulta irrellevant perquè, al capdavall, el que s’estava negociant des d’ERC o des d’altres formacions polítiques podia incorporar alguna competència més però s’enquadrava igualment dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, subjectes igualment a la decisió del Tribunal Constitucional.
No critico ni censuro que els sobiranistes del Parlament de Catalunya optessin per la via constitucionalista, sinó que no s’hagi explicat suficientment que era el darrer intent de trobar un encaix dins de l’Estat espanyol, o més directament de demostrar que aquest encaix era impossible. Però no s’ha donat la impressió, ni els nostres polítics han treballat des d’aquesta perspectiva, que Catalunya presentés una proposta que, en cas de no ser acceptada, implicava emprendre decididament la via sobiranista. Més aviat s’han comportat com a constitucionalistes convençuts; tan convençuts que defensen amb dents i ungles la constitucionalitat del text aprovat per les Corts espanyoles.
Es podrà dir que alguns ho feien amb total convenciment que aquest era el marc idoni, mentre que altres assajaven un darrer intent de veure fins on ens permetia el marc constitucional espanyol. Però, en qualsevol cas, totes les forces polítiques renunciaven a fer cap acte de sobirania i, enquadrats en un mateix bloc constitucionalista, emprenenien la redacció del text estatutari dins d’aquest marc de la Constitució. No es tramitava una llei catalana, sinó una llei espanyola que aprovaven les Corts espanyoles; els redactors sabien que no podien proposar el que ells creien que seria el millor per a Catalunya, sinó el millor que creien que s’ajustava al context jurídic constitucional; s’acceptava, doncs, que fos el Parlament espanyol el qui discutís, esmenés i aprovés el nou Estatut, relegant el paper del Parlament de Catalunya a espectadors de la tribuna de convidats; es renunciava a què fos la ciutadania de Catalunya la que aprovés en referèndum la proposta del seu Parlament, i en tot cas se li deixava només la possibilitat de refrendar o no el text elaborat o ribotejat per les Corts espanyoles; i, en definitiva, s’acceptava el marc jurídic espanyol que preveu un paper decisiu al Tribunal Constitucional per a dictaminar si les lleis s’ajusten a la Carta Magna, amb la facultat d’invalidar-les total o parcialment.
Un procés sobiranista hauria estat que el Parlament de Catalunya hagués elaborat i aprovat el text de l’Estatut, no com a proposta a enviar a Madrid sinó com a llei pròpia i com a Carta Magna del país; que aquesta llei s’hagués sotmès a votació popular en referèndum del poble de Catalunya; i que, fet l’acte de sobirania, es presentés a Madrid per si volien o podien donar-li encaix dins del marc constitucional espanyol. Però no es va fer així. Es pot al·legar que no hi havia una majoria suficient per a fer-ho, que es va optar per la tradicional política pactista de peix al cove (encara que en aquest cas el peix semblava de dimensions considerables), o simplement que es volia demostrar fins on podíem arribar dins del marc constitucional espanyol precisament per evidenciar-ne les seves limitacions i poder plantejar tot seguit la seva ruptura. En tot cas, es va escollir l’opció constitucionalista amb totes les seves conseqüències. I, en aquest context, el pacte final entre Mas i Zapatero resulta irrellevant perquè, al capdavall, el que s’estava negociant des d’ERC o des d’altres formacions polítiques podia incorporar alguna competència més però s’enquadrava igualment dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, subjectes igualment a la decisió del Tribunal Constitucional.
No critico ni censuro que els sobiranistes del Parlament de Catalunya optessin per la via constitucionalista, sinó que no s’hagi explicat suficientment que era el darrer intent de trobar un encaix dins de l’Estat espanyol, o més directament de demostrar que aquest encaix era impossible. Però no s’ha donat la impressió, ni els nostres polítics han treballat des d’aquesta perspectiva, que Catalunya presentés una proposta que, en cas de no ser acceptada, implicava emprendre decididament la via sobiranista. Més aviat s’han comportat com a constitucionalistes convençuts; tan convençuts que defensen amb dents i ungles la constitucionalitat del text aprovat per les Corts espanyoles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada