Tot i que és un rumor que s’escampa sovint, sembla que aquesta vegada va de veres: els representants del PSOE i del PP al Tribunal Constitucional poden decidir qualsevol dia d’aquests que ja és el moment políticament oportú per a treure la seva sentència sobre l’Estatut. Ningú dubta que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut; l’expectativa està en veure si les retallades seran importants i substancioses, o bé si seran retallades literals d’anul·lació d’articles o de caràcter interpretatiu. En qualsevol cas, sembla que tothom té clar que la sentència serà una acció més de caràcter polític que jurídic, i per tant amb repercussions també polítiques. En els propers dies voldria fer algunes consideracions sobre el tema, veient sobretot la irresponsabilitat dels polítics catalans que esperen veure-les venir, pensant que a darrera hora ja improvisaran alguna cosa, si pot ser carregant-se mútuament les culpes per a treure rèdits personals o de partit.
Parlar de la politització d’aquest Tribunal Constitucional, i de la seva manca d’independència, no és cap gosadia. Ho han dit i reiterat en els darrers anys tots els mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres. Des del moment en què no es posen d’acord els dos grans partits espanyols sobre la seva preceptiva renovació és perquè cadascú aspira a posar-hi els seus peons i, en conseqüència, a procurar tenir-hi una majoria. I no solament això. També la majoria dels mitjans de comunicació han especulat amb afirmacions contundents en relació al resultat d’aquesta sentència sobre l’Estatut en funció dels membres del Tribunal que finalment podran votar i estampar-hi la seva signatura. Mitjans de comunicació gens radicals ni alternatius, en alguns casos també mitjans públics, han calculat obertament el vot i per tant el sentit de la sentència en funció de si es recusava un o altre magistrat (emprant la terminologia de progressista o conservador com a eufemisme de PSOE o PP), o de si la Presidenta del Tribunal podia exercir el vot de qualitat. És a dir que es donava per suposat que, com si es tractés d’un petit Parlament, els magistrats votarien en funció de la seva adscripció política.
És fàcil d’imaginar que si es tractés de magistrats independents que analitzessin el text estatutari amb criteris estrictament jurídics, les diferències interpretatives tècnicament tampoc podrien ser tantes. I, en tot cas, els matisos que hi pogués veure cada magistrat no es correspondrien a una decisió en bloc sinó que per a cada tema o apartat hi podria haver matisacions molt diverses, i per tant vots particulars que no haurien de correspondre als dos blocs tan ben definits, com asseguren sense rubor la majoria dels mitjans de comunicació.
Per tant, una primera consideració a fer és que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat com a tal per a sentenciar res, perquè neix pervertit d’entrada en ser part interessada políticament a favor o en contra de l’Estatut segons si els seus magistrats pertanyen al sector proper al partit que hi va votar a favor o si pertanyen al sector proper al partit que n’ha presentat el recurs en contra. Un primer error de la classe política catalana, doncs, és no deixar clara d’entrada la manca de credibilitat d’aquest Tribunal Constitucional, prescindint de si al final ens serà més o menys desfavorable. Fer-ho després de conèixer la sentència ja no tindrà cap mena de valor, i tothom ho interpretarà com una rebequeria.
Parlar de la politització d’aquest Tribunal Constitucional, i de la seva manca d’independència, no és cap gosadia. Ho han dit i reiterat en els darrers anys tots els mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres. Des del moment en què no es posen d’acord els dos grans partits espanyols sobre la seva preceptiva renovació és perquè cadascú aspira a posar-hi els seus peons i, en conseqüència, a procurar tenir-hi una majoria. I no solament això. També la majoria dels mitjans de comunicació han especulat amb afirmacions contundents en relació al resultat d’aquesta sentència sobre l’Estatut en funció dels membres del Tribunal que finalment podran votar i estampar-hi la seva signatura. Mitjans de comunicació gens radicals ni alternatius, en alguns casos també mitjans públics, han calculat obertament el vot i per tant el sentit de la sentència en funció de si es recusava un o altre magistrat (emprant la terminologia de progressista o conservador com a eufemisme de PSOE o PP), o de si la Presidenta del Tribunal podia exercir el vot de qualitat. És a dir que es donava per suposat que, com si es tractés d’un petit Parlament, els magistrats votarien en funció de la seva adscripció política.
És fàcil d’imaginar que si es tractés de magistrats independents que analitzessin el text estatutari amb criteris estrictament jurídics, les diferències interpretatives tècnicament tampoc podrien ser tantes. I, en tot cas, els matisos que hi pogués veure cada magistrat no es correspondrien a una decisió en bloc sinó que per a cada tema o apartat hi podria haver matisacions molt diverses, i per tant vots particulars que no haurien de correspondre als dos blocs tan ben definits, com asseguren sense rubor la majoria dels mitjans de comunicació.
Per tant, una primera consideració a fer és que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat com a tal per a sentenciar res, perquè neix pervertit d’entrada en ser part interessada políticament a favor o en contra de l’Estatut segons si els seus magistrats pertanyen al sector proper al partit que hi va votar a favor o si pertanyen al sector proper al partit que n’ha presentat el recurs en contra. Un primer error de la classe política catalana, doncs, és no deixar clara d’entrada la manca de credibilitat d’aquest Tribunal Constitucional, prescindint de si al final ens serà més o menys desfavorable. Fer-ho després de conèixer la sentència ja no tindrà cap mena de valor, i tothom ho interpretarà com una rebequeria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada