Encara no s’ha posat en funcionament el decret que permetia als aturats que no tenen cap subsidi cobrar un ajut mínim de 420 euros que Zapatero ja ha de fer marxa enrere. L’allau de crítiques i protestes de totes bandes ha fet que hagués de reconsiderar el tema. Una rectificació no hauria de ser negativa per sí mateixa, en la mesura que signifiqués reconèixer que tot és perfectible, que tothom té dret a equivocar-se, i que hi ha voluntat d’escoltar el sentir general de la societat. Però no sembla que les coses vagin per aquí, o en tot cas hi ha altres consideracions a fer.
D’entrada, és normal que els partits de l’oposició considerin insuficient, ja que no poden titllar-la d’inoportuna, la mesura aprovada inicialment. Fos quina fos, l’oposició sempre la trobaria insuficient. Per tant, la rectificació no ve motivada per les pressions polítiques dels partits. Han estat els mateixos pressumptes destinataris de la mesura, més que no pas els sindicats, els qui han posat el crit al cel quan s’han adonat que les condicions que es requeria per a accedir-hi en deixava fora la immensa majoria, creant un enorme sentit de frustració en un sector de gent desesperançada.
Tot plegat dóna la impressió de ser una més de les mesures improvisades que es treu de la màniga el Zapatero quan creu oportú recuperar el protagonisme mediàtic. Ell sap perfectament que el drecret és d’impossible compliment d’un dia per l’altre, en la mesura que preveu que els perceptors d’aquest subsidi estaran obligats a seguir algun curs de formació, i el més calent és a l’aigüera. Si, ara, els cursos de formació existents per a gent a l’atur, inclosos els cursos fantasma que serveixen bàsicament per a finançar determinades organitzacions, són del tot insuficients, amb l’aplicació del decret que els convertiria en obligatoris ja no cal ni pensar-hi.
Però, probablement, el més greu és la forma d’establir-ne els requisits. El lògic hauria estat pensar en quines podien ser les situacions més desesperades, i per tant les més urgents, per intentar paliar-les. Ja s’entén que els recursos són limitats, encara que sempre són limitats només per al que no interessa, i difícilment podia establir-se una mesura ni generalitzada ni excessivament generosa; un govern mínimament d’esquerres, que no és el cas, probablement sí que hauria proposat un subsidi mínim de subsistència familiar de caràcter general. Però, no. El Govern Zapatero estableix primer la quantitat que hi pensa destinar, i aleshores va cenyint les condicions per a acollir-s’hi fins que li surtin els números. D’aquesta manera, estableix una condició tan absurda com la d’haver quedat sense prestació a partir de l’1 d’agost, com si els qui fa més temps que hi van quedar ja no el necessitessin, o considerés que ja estan acostumats a sobreviure sense. I és que la prioritat de la mesura no eren les persones, sinó intentar donar un cop d’efecte mediàtic.
D’entrada, és normal que els partits de l’oposició considerin insuficient, ja que no poden titllar-la d’inoportuna, la mesura aprovada inicialment. Fos quina fos, l’oposició sempre la trobaria insuficient. Per tant, la rectificació no ve motivada per les pressions polítiques dels partits. Han estat els mateixos pressumptes destinataris de la mesura, més que no pas els sindicats, els qui han posat el crit al cel quan s’han adonat que les condicions que es requeria per a accedir-hi en deixava fora la immensa majoria, creant un enorme sentit de frustració en un sector de gent desesperançada.
Tot plegat dóna la impressió de ser una més de les mesures improvisades que es treu de la màniga el Zapatero quan creu oportú recuperar el protagonisme mediàtic. Ell sap perfectament que el drecret és d’impossible compliment d’un dia per l’altre, en la mesura que preveu que els perceptors d’aquest subsidi estaran obligats a seguir algun curs de formació, i el més calent és a l’aigüera. Si, ara, els cursos de formació existents per a gent a l’atur, inclosos els cursos fantasma que serveixen bàsicament per a finançar determinades organitzacions, són del tot insuficients, amb l’aplicació del decret que els convertiria en obligatoris ja no cal ni pensar-hi.
Però, probablement, el més greu és la forma d’establir-ne els requisits. El lògic hauria estat pensar en quines podien ser les situacions més desesperades, i per tant les més urgents, per intentar paliar-les. Ja s’entén que els recursos són limitats, encara que sempre són limitats només per al que no interessa, i difícilment podia establir-se una mesura ni generalitzada ni excessivament generosa; un govern mínimament d’esquerres, que no és el cas, probablement sí que hauria proposat un subsidi mínim de subsistència familiar de caràcter general. Però, no. El Govern Zapatero estableix primer la quantitat que hi pensa destinar, i aleshores va cenyint les condicions per a acollir-s’hi fins que li surtin els números. D’aquesta manera, estableix una condició tan absurda com la d’haver quedat sense prestació a partir de l’1 d’agost, com si els qui fa més temps que hi van quedar ja no el necessitessin, o considerés que ja estan acostumats a sobreviure sense. I és que la prioritat de la mesura no eren les persones, sinó intentar donar un cop d’efecte mediàtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada