En la Diada d'enguany hi ha hagut gestos i declaracions que posen en evidència el debat intern en què està immers el catalanisme. En una entrevista televisiva, tant el López Tena com l'Hèctor Bofill parlaven de la necessitat que el catalanisme sàpiga fer un front comú en defensa de les llibertats, dels interessos i de la identitat nacional de Catalunya. Josep Lluís Carod Rovira explicava les raons per proposar una data a l'horitzó per a celebrar un referèndum, remarcant que no es podrà fer sense, ni en contra de, CiU i el PSC. I, a darrera hora, un joc de paraules: mentre Artur Mas parlava de "la casa comuna", José Montilla li responia amb allò de "la causa comuna".
És possible que en tot plegat hi hagi dues visions contraposades: d'una banda, els qui il·lusòriament creuen que ells personifiquen "la casa comuna", i de l'altra els qui creuen que hi ha "una causa comuna" (i no em refereixo, ara al Montilla). Entre els primers, hi hauria lògicament l'Artur Mas però també els redactors de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...". Molt curts de mires, uns i altres pretenen erigir-se en el pal de paller del catalanisme com si la solució passés per aplegar sota la seva ègida (és a dir sota les seves sigles, i per tant sota el seu lideratge) la resta de forces catalanistes a les quals arrabassarien el suport electoral convertint-se en la força hegemònica. Una cosa ben legítima és que cadascú aspiri a tenir el màxim suport electoral, i l'altra és basar l'estratègia en aconseguir aquesta hegemonia per arribar a poder exercir el dret a decidir. D'una banda és d'un reduccionisme infantil, però de l'altra és suïcida en la mesura que aquestes estratègies ens menarien (ens estan menant) cap a una lluita fratricida que no solament no ens permet avançar, sinó que ens neutralitza.
L'altra visió "la de la causa comuna" és la que he anat defensant en els darrers articles crítics amb la ponència d'Esquerra. És la que sembla que defensen gent prou seriosa com López Tena o Héctor Bofill, i la que defensa Carod Rovira, quan propugna celebrar un referèndum amb una data tan propera com la del 2014. Mentre els redactors de la ponència s'entesten en explicar que no es pot fer aquest pas fins que l'Esquerra Nacional (referint-se a ERC) assoleixi l'hegemonia, i en conseqüència basen tota l'estratègia en el creixement electoralment el partit, els surt Carod Rovira posant una data que els contradiu, perquè ningú deu ser tan il·lús com per pensar que el 2014 Esquerra pugui ser la força hegemònica. Carod Rovira, com diu en l'entrevista al diari Avui, no pensa tant en què Esquerra assoleixi una majoria, com que hi hagi una majoria social disposada a fer aquest pas. I amb això sí que hi estic d'acord. I amb aquesta visió, molt més rigorosa i amb perspectiva de país, sí que és possible plantejar una data com la del 2014, en la qual hi pot haver perfectament una majoria social (que a nivell de partits estaria representada bàsicament per CiU, ERC, IC-V, i un sector del PSC) disposada a convocar un referèndum.
Qualsevol estratègia que passés per la pretensió d'algú d'erigir-se en pal de paller, de fer passar els altres per l'adreçador, o que pretengués supeditar-ho tot a l'hegemonia d'un partit, està condemnada al fracàs. Per això és imprescindible que a partir d'ara mateix s'estableixin els ponts de diàleg i de complicitat necessaris per anar cohesionant aquesta majoria social que ha de fer possible la convocatòria d'un referèndum sobre l'autodeterminació. Una majoria social que s'haurà de continuar expressant des de la diversitat política, i que no implica fer fronts nacionalistes contra ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada