Sovint, tant des de la direcció d'ERC com des de la direcció de CiU, es parla de la desorientació que viu avui el catalanisme. Penso que la desorientació no és tant de la militància o dels sectors sobiranistes en general, com dels seus dirigents. Per això, els uns s'inventen la història de refundar el catalanisme i els altres munten una Conferència Nacional més orientada a autojustificar-se que a projectar un veritable full de ruta per al país.
Davant d'això, tenim uns sectors de la militància (de tots dos partits) que es limiten a seguir les consignes, no fos cas que quedessin malament amb la direcció, i no sortíssin a la foto (o a les llistes); tenim sectors més o menys organitzats al si dels partits que, sense aportar res de nou (les propostes de Reagrupament cauen globalment en els mateixos errors de la ponència oficial d'ERC) sembla que només aspiren a un relleu de persones, i aprofiten l'ocasió per prentendre liderar els moviments crítics; hi ha sectors, alguns militants però sobretot dels àmbits sobiranistes independents, que també ho aprofiten per a carregar contra tothom, creant una sensació de desànim general i creient utòpicament o il·lusòriament que és possible prescindir dels grans partits catalanistes; i finalment n'hi ha d'altres que, tant des de dins dels partits com des de fora, creuen que cal ser valents, crítics amb la desorientació que pateixen les direccions dels partits, però alhora constructius i crear sinèrgies de complicitat entre els partits catalanistes, que no s'haurien de reduir als dos partits esmentats, així com també crear una dinàmica d'entesa entre els diferents corrents, plataformes i moviments sobiranistes, entenent que totes elles poden ser complementàries.No cal dir que jo m'apunto a aquests darrers. Perquè tots plegats, partits catalanistes, moviments i plataformes, som imprescindibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada