No ho té pas fàcil el PSC, en aquestes eleccions. Molts li auguren els pitjors resultats de la història. No sé si serà tant així, però el cert és que sembla fet expressament perquè ho sigui. Escullen un dirigent amb tan poc carisma, i pel que es veu amb tan poca capacitat de lideratge, que no se li acut altra cosa que provocar un daltabaix intern quan ja es veia a venir que hi hauria eleccions anticipades, i sobretot anant en la direcció contrària de la que, de feia temps, havia emprès la societat. És ara el PSC el que es troba en aquella situació d’ambigüitat que tant havia criticat a CiU.
Però, el problema no és tant aquesta ambigüitat, que fins ara els havia funcionat als convergents, com la credibilitat. És possible que CiU, per exemple, perdi algun vot per la dreta espanyolista però que en guanyi força més pel cantó sobiranista; exactament el mateix que li pot passar a IC-V que en pot perdre algun per l’esquerra espanyolista però guanyar-ne més pel catalanisme d’esquerres que fins ara podia votar PSC. En canvi, els socialistes catalans, en la seva ambigüitat, són acusats de traïdors pels qui esperaven d’ells un front comú amb el PP contra l’independentisme, precisament quan acaben de marginar el corrent intern més catalanista. I és que la defensa que ells fan encara del federalisme no se la creu ningú. Ni el mateix Rubalcaba en va fer menció quan, al seu costat, en la Festa de la Rosa, Pere Navarro ho presentava com a tercera via; i és que el PSOE ha mantingut sempre una oposició frontal al federalisme. Només ara, quan veuen que la cosa se’ls està escapant de les mans, tornen a insinuar que es podria avançar cap a aquesta direcció, sempre que sigui una via negociada amb el Partit Popular; és a dir, mai. De credibilitat, els socialistes catalans amb la seva proposta federalista, no en tenen cap; ni tan sols per un sector important dels seus dirigents.
I és que, si fos certa la seva aposta pel federalisme, ja haurien topat de fa temps amb el PSOE, i haurien confluït molt més amb CiU, i especialment amb UDC que era el que defensava fins ara. En el supòsit que fos certa i sincera la seva aposta pel federalisme, al marge que sigui absolutament utòpica i irrealitzable perquè no hi ha cap contrapart amb qui federar-se, estarien molt més a prop del sobiranisme que de la recentralització que ha emprès el PP, amb el vist-i-plau del PSOE. Només a partir de l’exercici del dret a decidir, d’una plena sobirania nacional, seria plantejable una hipotètica Espanya federal. I al Navarro se li veu massa el llautó per a ser creïble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada