El PP avala l’incompliment de les lleis

Per si encara n’hi havia que no n’estaven del tot convençuts, els pressupostos del Govern espanyol tornen a apuntar la independència com a única sortida per a Catalunya. Són uns pressupostos hostils a Catalunya, en la línea dels anteriors i per tant fent cas omís al clam de la immensa majoria d’aquest país; una majoria que també inclou les veus dels populars i dels socialistes catalans que reconeixen que tenim un sistema de finançament i unes inversions per sota del que ens pertocaria. I és que a vegades sembla com si l’actitud mesella i submisa d’alguns dirigents els eximís a ells i al que representen de la discriminació i del perjudici que ens ocasiona aquest Estat.

D’entrada, i també d’acord amb la tònica general del PP, són uns pressupostos falsejats, tramposos, irreals, basats en xifres que no es creu ningú. Quan totes les institucions internacionals i analistes mínimament seriosos auguren un decreixement d’un 1’5%, el Govern de Rajoy fa veure que es creu les pròpies mentides i elabora els pressupostos sobre la base d’una caiguda tres vegades inferior. Ho deia el mateix Montoro en la presentació d’aquests pressupostos quan reconeixia que les seves mesures havien incrementat l’economia submergida i la recessió molt per sobre del que havia estalviat a base de retallar l’Estat del benestar. Si algú fes una llista dels greuges concrets que pateix Catalunya des de fa molts anys, i que es reiteren en aquests pressupostos, seria una llista inacabable: incompliments estatutaris, obres endarrerides o deixades a mig, com la N-II, compromisos oblidats com els enllaços amb el Port de Barcelona, i partides no executades dels exigus pressupostos aprovats... Amb aquests pressupostos el que està garantit és l’aprofundiment de la crisi, l’increment de l’atur, i els desbocament del deute. Perquè, en una altra de les habituals mentides del Govern de Rajoy, les retallades d’aquest any serviran bàsicament per a finançar el restat de la banca que, contràriament al que havien assegurat, sí que computa com a deute a pagar amb els diners de tots els ciutadans.

Però aquests pressupostos tenen un altre element a tenir en compte: segons el Partit Popular, igual com havia fet el PSOE, l’incompliment de les Lleis pot ser la seva norma de conducta. L’Estatut, en tant que Llei orgànica de l’Estat, segons ells i segurament també segons els seus tribunals de justícia corromputs, no cal complir-lo. Una cosa és la negligència en el pagament dels deutes admesos i previstos en els seus pressupostos, que per sí mateixos ja haurien fet innecessari recórrer als fons de liquiditat, i l’altra la prevaricació de no incloure en els pressupostos el que està establert per llei. Montoro, com ja ha fet en altres ocasions, diu que no compleix la llei per falta de recursos; cosa que és falsa, perquè sí que en té per a altres menesters. Doncs bé, l’actitud del Partit Popular és un aval al posicionament dels catalans de no obeir les seves lleis, també per necessitats econòmiques. Per a sobreviure com a país, hem d’incomplir les seves lleis i fer el pas definitiu cap a la independència. Si ells ho fan amb les seves lleis, per què no ho hem de poder fer nosaltres amb unes lleis que ni tan sols són les nostres?