Ja fa dies que dura la comèdia: arreu del món tothom dóna per descomptat que Espanya acabarà demanant un rescat, però el Govern ho nega una i altra vegada. De fet, van fer el mateix quan es tractava de demanar un rescat per a la banca. I no en tenen prou amb negar-ho, sinó que insisteixen, amb la fatxenderia que els caracteritza, que en tot cas serà sense cap condició ni imposició forana. Probablement, si poden aguantar-ho, esperaran fins després de les eleccions basques i gallegues, encara que això representi un cost per a les arques públiques.
En aquests moments ja hi ha negociacions obertes per a aquest rescat. Com sol passar en aquests casos, potser no es discuteix tant el contingut de l’acord, perquè les condicions les posarà qui té la paella pel mànec, com la manera de presentar-lo. Ja va passar amb el rescat a la banca que el Rajoy pretenia colar que es tractava només d’una injecció de liquiditat, però en cap cas d’un rescat. També ara intentaran vendre-ho amb un altre nom: en lloc de rescat en podrien dir “ajuda financera” o “facilitar crèdit en millors condicions”, o com a mínim adjectivar la paraula “rescat” que sona excessivament forta: podria ser un “rescat tou” o un “rescat parcial”. Qualsevol cosa per no dir que la incapacitat d’aquest Govern ha fet inevitable que els vinguin a “rescatar”. Igualment, les mesures o contrapartides que imposi el BCE i la CE per al rescat, Rajoy intentarà vendre-les com si no fossin imposicions sinó recomanacions que ell, igualment, ja tenia previst de portar a terme.
Les xifres canten. Anem cada dia de mal en pitjor, i el Govern espanyol es limita a negar l’evidència, a dir que no pot aplicar el seu programa per culpa de la realitat, a maquillar l’esterilitat de les mesures preses, i a anar justificant que tot plegat ha de servir per a posar les bases per a una recuperació que cada vegada s’albira més lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada