Pràcticament tots els mitjans de comunicació han coincidit en què el resultat de la reunió entre Mas i Rajoy estava cantat. I estava cantat, sobretot, perquè ja se sabia la posició del Govern espanyol, radicalment contrària a negociar la proposta catalana. Segurament, hi havia molts catalans, molts independentistes, que tenien un cert ai al cor (ara em diran els convergents que ells no tenien en absolut aquest dubte, com si no sabéssim d’experiències passades), pensant en la possibilitat que, per gota que Rajoy s’hi hagués posat bé, hagués fet un simple gest de comprensió, hagués insinuat una possibilitat de pacte... Mas, que ja va admetre que cercava una mínima escletxa de pacte, pogués tornar de Madrid amb un sac d’ambigüitats a refredar l’eufòria independentista.
A Madrid, potser precisament perquè es refien de les experiències passades amb CiU, i ells mateixos es creuen les pròpies mentides sobre la irrellevància del sentiment independentista, han mantingut la ja tradicional actitud fatxenda i de superioritat, sabedors de tenir el poder a les mans. Fins aquí, tot entraria en una certa lògica. El que m’ha semblat realment sorprenent és la sensació de contrarietat i d’astorament que han manifestat molts periodistes: ¿com pot ser que Artur Mas, havent tornar de Madrid amb les mans buides, amb la constatació del fracàs de la seva proposta estrella d’aquesta legislatura, sigui rebut a Barcelona amb aires de victòria i com un heroi? Em sorprèn que això sorprengui, realment. Salvador Cardús deia que, en realitat, més que celebrar cap victòria el que la gent valorava i reconeixia al President, a la Plaça de Sant Jaume, era la seva actitud plena de dignitat i de coherència. Altres, com l’ANC, potser sí que celebraven una certa victòria: Mas, com a President de la Generalitat i com a cap de CiU, no es feia marxa enrere com s’havia fet altres vegades i es mantenia ferm en les seves conviccions. I això sí que és motiu de celebració.
Si, com presumeixen molts suposats periodistes i analistes polítics, tot estava tan cantat i el resultat era tan evident, de què s’estranyen per la rebuda que va tenir Mas a Barcelona? El que està cantat és que a Madrid només hi podem anar a perdre; el risc que Rajoy hagués sortit amb vagues promeses que haguessin posat en dubte la fermesa del President era ben real. Mas se’n va sortir amb molta dignitat i fent honor al càrrec de President. I això és motiu de celebració, acostumats com estàvem a actituds claudicants. Aquests periodistes i comentaristes que afirmaven no entendre com Artur Mas podia sortir de la Moncloa amb un fracàs i ser rebut com a victoriós a Barcelona, s’ho haurien de fer mirar: no tenen ni la més remota idea del que està passant en aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada