Tenim tot el dret a sentir fàstic, repugnància i menyspreu

A la dreta li interessa dir que actualment ja no hi ha polítiques de dretes ni polítiques d’esquerres, més que res perquè no se li qüestioni la seva política i poder-la presentar com l’única possible. I és cert que els grans poders econòmics tenen prou mecanismes de coacció i de coerció per evitar que s’apliquin enlloc polítiques d’esquerres. Obligats, doncs, els governants del món occidental a fer polítiques de dretes, resta encara una altra diferència entre ambdues concepcions de la política: la decència.

Podríem admetre (jo m’hi resisteixo) que els nostres governants es vegin obligats a emprendre unes mesures econòmiques que arruïnen el país i la ciutadania, per tal de satisfer la voracitat i la cobdícia sense límits dels grans poders econòmics. Però, encara hauria de quedar la decència. Per tal de salvar la banca i fer que no pagui la crisi els qui la van causar sinó les seves víctimes, és a dir la majoria de la població, se’ns proposen tota mena de retallades, reducció de serveis bàsics i abolició de drets socials. Ells ja saben que, a part d’acontentar els mercats, no serviran per altra cosa que per a crear pobresa, aprofundir la crisi i incrementar el dèficit que només es podrà cobrir amb noves retallades. Fins aquí hem arribat. Però la indecència (la immoralitat, la injustícia, la depravació, la deshonestedat, l’obscenitat, la inhumanitat.. no se m’acaben els adjectius) apareix quan un Govern és capaç de dir que a partir d’ara un determinat sector de la població que viu al país no tindrà accés als serveis sanitaris. Se suposa que els morts i els perjudicis causants d’aquesta infame mesura no apareixeran en les estadístiques. Per aquesta gentussa només comptarà el migrat estalvi econòmic, i sobretot el fet d’atiar la xenofòbia, que diuen que els dóna vots.

I un altre cas d’aquests darrers dies. Un grup d’immigrants es refugien en un illot abandonat prop del Marroc, però de sobirania espanyola. I el Govern ens presenta com un “èxit”, com “una solució satisfactòria”, l’acord arribat a què ha arribat amb el Govern de Marroc per fer fora de l’illot els immigrants. La solució, i ells ho saben, consisteix en abandonar-los en una zona desèrtica a l’interior de la frontera amb Algèria, on les possibilitats de sobreviure són escasses. Confien, això sí, que l’Església els beneeixi i que ningú els porti els cadàvers davant de casa; més que res perquè fan lleig i electoralment no els convé. Penso que tenim tot el dret a sentir fàstic, repugnància i menyspreu per aquesta púrria de governants i de persones.