Al sí del nacionalisme, i molt especialment al sí d’ERC, sovint es planteja el dilema de fer un front comú amb l’esquerra, encara que sigui empassant-se alguns gripaus en temes de país, o de fer front comú amb el nacionalisme català, enfront del nacionalisme espanyol, i encara que sigui empassant-se alguns gripaus en temes socials. Sobre el paper, ERC seria la síntesi perfecta; però resulta que les pròpies limitacions i l’aritmètica parlamentària, si es vol ser i condicionar el poder, ens obliga a prendre partit. Qualsevol de les dues opcions deixa insatisfeta una part de la militància i dels votants; però el pitjor que pot passar és que ens arrenglerem amb la dreta per acabar fent polítiques nacionalment porugues, o que els arrenglerem amb l’esquerra per fer polítiques socialment reprovables.
Un exemple el tenim en la política internacional d’aquesta suposada esquerra que diuen representar els socialistes. Hi ha un cas claríssim de vulneració dels drets humans al Marroc, on no hi ha llibertat d’expressió, on les llibertats polítiques són limitades, i sobretot on es persegueix l’existència de pobles i cultures diferents de l’oficial, com els berebers i els sahrauís. El cas de l'activista Aminetu Haidar, en vaga de fam a Tenerife, perquè el Marroc li nega el dret a retornar al seu país, posa en una situació incòmoda els socialistes. L’actuació del Govern espanyol en relació al Marroc, tant del PP com del PSOE, ha estat sempre vergonyant: sense assumir mai les seves responsabilitats envers l’antiga colònia, que el nacionalisme espanyol es va vendre quan va veure que ja no en podia treure més rendiment, han preferit sempre donar suport als qui practiquen la violència i vulneren sistemàticament els drets humans. És el mateix que han fet a Guinea Equatorial i a tants altres països governats per dictadors. La possibilitat de treure un rendiment econòmic, més per a determinades empreses que per al país en general, ha fet que els governs espanyols col·laborin sense escrúpols ni vergonya amb el terrorisme institucionalitzat i amb règims dictatorials (aquí el Garzón es fa el distret), oblidant-se de la defensa dels drets humans i dels principis democràtics.
Des d'Esquerra, no n’hi ha prou amb queixar-se a Madrid d’una política que no té res d’esquerres, que fins i tot fa vergonya al PP, tot i que ells haurien fet exactament el mateix. Madrid pot donar suport a règims dictatorials perquè els socis catalans el recolzen, encara que després hipòcritament facin veure que col·laboren en caravanes solidàries. Són plenament solidaris amb els governs opressors, i després donen engrunes als oprimits per amagar la seva col·laboració amb el terrorisme i el crim institucionalitzat. És amb aquesta esquerra que volem anar de bracet?
Un exemple el tenim en la política internacional d’aquesta suposada esquerra que diuen representar els socialistes. Hi ha un cas claríssim de vulneració dels drets humans al Marroc, on no hi ha llibertat d’expressió, on les llibertats polítiques són limitades, i sobretot on es persegueix l’existència de pobles i cultures diferents de l’oficial, com els berebers i els sahrauís. El cas de l'activista Aminetu Haidar, en vaga de fam a Tenerife, perquè el Marroc li nega el dret a retornar al seu país, posa en una situació incòmoda els socialistes. L’actuació del Govern espanyol en relació al Marroc, tant del PP com del PSOE, ha estat sempre vergonyant: sense assumir mai les seves responsabilitats envers l’antiga colònia, que el nacionalisme espanyol es va vendre quan va veure que ja no en podia treure més rendiment, han preferit sempre donar suport als qui practiquen la violència i vulneren sistemàticament els drets humans. És el mateix que han fet a Guinea Equatorial i a tants altres països governats per dictadors. La possibilitat de treure un rendiment econòmic, més per a determinades empreses que per al país en general, ha fet que els governs espanyols col·laborin sense escrúpols ni vergonya amb el terrorisme institucionalitzat i amb règims dictatorials (aquí el Garzón es fa el distret), oblidant-se de la defensa dels drets humans i dels principis democràtics.
Des d'Esquerra, no n’hi ha prou amb queixar-se a Madrid d’una política que no té res d’esquerres, que fins i tot fa vergonya al PP, tot i que ells haurien fet exactament el mateix. Madrid pot donar suport a règims dictatorials perquè els socis catalans el recolzen, encara que després hipòcritament facin veure que col·laboren en caravanes solidàries. Són plenament solidaris amb els governs opressors, i després donen engrunes als oprimits per amagar la seva col·laboració amb el terrorisme i el crim institucionalitzat. És amb aquesta esquerra que volem anar de bracet?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada