Afirmar que l’Esquerra d’avui no és la d’ahir pot semblar un gir lingüístic per il·lustrar el canvi que s’ha produït en els darrers temps al partit republicà. Tot en aquesta vida té la seva evolució i és normal que hom s’hagi d’anar adaptant a les circumstàncies del moment. Una cosa era l’ERC opositora a un govern convergent poruc i mancat d’idees de futur per al país, i una altra la que va assumir responsabilitats de Govern i va caure en les mateixes pors i les mateixes mancances. I una cosa era l’Esquerra del primer tripartit, amb un Conseller Primer que, tot i les limitacions, exercia com a tal, i una altra aquesta Esquerra amb un vicepresident simbòlic, tant al si del Govern com del Partit. Però, aquí els termes ahir i avui no tenen aquest valor figuratiu d’un passat i un present, sinó que s’acosten molt més a la literalitat.
Era el mes de juny que Esquerra, conjuntament amb la resta de grups del Parlament de Catalunya, s’oposava, no ja a l’aprovació, sinó ni tan sols a la tramitació d’una ILP a favor d’un referèndum sobre la Independència; ara, desbordada pels fets, està fent mans i mànigues per ser al capdavant de les consultes del 13-D, al costat de la CUP i de CiU. Però, acostem les dates. Deu fer cosa d’un mes que Esquerra deixava ben clar que no es podia comptar ells per a l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat; abans d’ahir mateix retirava el veto que hauria impedit la seva aprovació al Senat. En quest cas, la raó és clara: el veto del Senat no hauria impedit l’aprovació dels pressupostos perquè, un cop retornats al Congrés, Zapatero els hauria aprovat igualment. I a canvi d’evitar-los aquest anar i venir, Esquerra, com havia fet abans IC-V, ha arrencat uns compromisos del PSOE que sumen una vintena de milions; no arriben per a tapar el forat del Palau, però Déu n’hi do. És la política del peix al cove.
Filem més prim, i anem a la literalitat de l’ahir i l’avui. El dimarts Joan Ridao afirmava: “Esquerra no subscriurà cap resolució comuna entorn el "cas Haidar" que no reconegui el dret a l’autodeterminació del Sàhara”. Ahir, dimecres, Esquerra donava suport al Parlament una resolució conjunta a favor de l’activista sahrauí Aminatou Haidar, on no es fa constar el reconeixement del dret a l’autodeterminació del Sahara. I és que d’ahir a avui poden passar tantes coses...
Era el mes de juny que Esquerra, conjuntament amb la resta de grups del Parlament de Catalunya, s’oposava, no ja a l’aprovació, sinó ni tan sols a la tramitació d’una ILP a favor d’un referèndum sobre la Independència; ara, desbordada pels fets, està fent mans i mànigues per ser al capdavant de les consultes del 13-D, al costat de la CUP i de CiU. Però, acostem les dates. Deu fer cosa d’un mes que Esquerra deixava ben clar que no es podia comptar ells per a l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat; abans d’ahir mateix retirava el veto que hauria impedit la seva aprovació al Senat. En quest cas, la raó és clara: el veto del Senat no hauria impedit l’aprovació dels pressupostos perquè, un cop retornats al Congrés, Zapatero els hauria aprovat igualment. I a canvi d’evitar-los aquest anar i venir, Esquerra, com havia fet abans IC-V, ha arrencat uns compromisos del PSOE que sumen una vintena de milions; no arriben per a tapar el forat del Palau, però Déu n’hi do. És la política del peix al cove.
Filem més prim, i anem a la literalitat de l’ahir i l’avui. El dimarts Joan Ridao afirmava: “Esquerra no subscriurà cap resolució comuna entorn el "cas Haidar" que no reconegui el dret a l’autodeterminació del Sàhara”. Ahir, dimecres, Esquerra donava suport al Parlament una resolució conjunta a favor de l’activista sahrauí Aminatou Haidar, on no es fa constar el reconeixement del dret a l’autodeterminació del Sahara. I és que d’ahir a avui poden passar tantes coses...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada