En un d’aquests fòrums sobiranistes que hi ha a la xarxa, un comunicant anònim, encès enmig d’un debat sobre la viabilitat d’un Referèndum vinculant i en resposta a la insòlita afirmació de la Rut Carandell de celebrar-lo el 2010, deia: A mi a independentista no hi ha qui em guanyi "ABANS DEL 2010 HI HAURA UN REFERÈNDUM VINCULANT". Naturalment, el comunicant feia broma perquè les declaracions de la vicepresidenta de Reagrupament són d’una gratuïtat absoluta, però no deixen de reflectir una llastimosa realitat que vivim en l’àmbit de l’independentisme: hom mesura el grau d’integritat nacionalista molt més en l’estridència de les paraules que en l’eficàcia dels fets.
Malauradament, la qualitat dels debats independentistes existents a la xarxa, amb honroses excepcions, és baixíssima. Davant d’argumentacions que amb un cert rigor a voltes et presenten persones que no són independentistes o que són senzillament espanyolistes, no hi ha altra solució que admetre que aquests debats no reflecteixen en absolut la realitat del món sobiranista, que hom voldria creure molt més seriós i creïble. Amb una mentalitat gaire bé infantil no solament pretenem establir la línia divisòria entre bons i dolents, entre patriotes i botiflers, sinó que entre nosaltres encara establim una cursa per veure qui situa més enllà aquesta línia divisòria. Algú podria pensar que el panorama polític català es divideix bàsicament en dos fronts, el del catalanisme representat pel tripartit al qual se sumaria una CiU que a voltes des de l'oposició ha de jugar a una certa radicalitat, i el del PP i Ciutadan’s que juguen directament la carta espanyola; altres ampliarien aquest front espanyolista afegint-hi el PSC per la seva dependència del PSOE; un pas més el podríem fer establint la barrera entre els qui donen per morta la via autonomista, que en l’àmbit parlamentari es limitaria a ERC, i la resta de partits que encara juguen a trobar l’encaix impossible al si de l’Estat espanyol; aleshores, surten sectors extraparlamentaris, amb gent que podria estar a Reagrupament, a Catalunya Acció, a les CUP, o a moltes de les plataformes sobiranistes, que sense manies titllen aquesta Esquerra d’espanyolista, de manera que només resta l’esperança d’una nova força emergent que ens ha de salvar del naufragi; però sempre n’hi ha que no en tenen prou amb això, i acaben posant en el mateix sac a Reagrupament, o a qui calgui, perquè sempre hi ha qui és capaç d’afirmar que és més nacionalista que ningú.
És un argument que ja he esgrimit en altres ocasions: si fos certa aquesta visió que sempre cerca la radicalitat més absoluta, que veu espanyolistes i botiflers a tot arreu, seria tan descoratjador que valdria més dir allò de “l’últim que apagui el llum”. Sincerament, prefereixo fer l’anàlisi a la inversa i descobrir, com feia l’enquesta d’El Periódico, independentistes a tot arreu. La independència, tant se val si serà abans o després del 2010, no la farà en solitari una nova força emergent que arraconarà els actuals partits parlamentaris, ni sumant-hi el 97’5% de votants d’Esquerra que segons l’enquesta votarien que sí en un referèndum per la independència, ni el 56’9% dels votants de CiU que es declaren independentistes, ni el 36’4% d’IC-V, ni el 30% del PSC, ni el 9’8% de votants dels PP que també votarien a favor de la independència. La independència l’assolirem, o no, tots plegats.
Malauradament, la qualitat dels debats independentistes existents a la xarxa, amb honroses excepcions, és baixíssima. Davant d’argumentacions que amb un cert rigor a voltes et presenten persones que no són independentistes o que són senzillament espanyolistes, no hi ha altra solució que admetre que aquests debats no reflecteixen en absolut la realitat del món sobiranista, que hom voldria creure molt més seriós i creïble. Amb una mentalitat gaire bé infantil no solament pretenem establir la línia divisòria entre bons i dolents, entre patriotes i botiflers, sinó que entre nosaltres encara establim una cursa per veure qui situa més enllà aquesta línia divisòria. Algú podria pensar que el panorama polític català es divideix bàsicament en dos fronts, el del catalanisme representat pel tripartit al qual se sumaria una CiU que a voltes des de l'oposició ha de jugar a una certa radicalitat, i el del PP i Ciutadan’s que juguen directament la carta espanyola; altres ampliarien aquest front espanyolista afegint-hi el PSC per la seva dependència del PSOE; un pas més el podríem fer establint la barrera entre els qui donen per morta la via autonomista, que en l’àmbit parlamentari es limitaria a ERC, i la resta de partits que encara juguen a trobar l’encaix impossible al si de l’Estat espanyol; aleshores, surten sectors extraparlamentaris, amb gent que podria estar a Reagrupament, a Catalunya Acció, a les CUP, o a moltes de les plataformes sobiranistes, que sense manies titllen aquesta Esquerra d’espanyolista, de manera que només resta l’esperança d’una nova força emergent que ens ha de salvar del naufragi; però sempre n’hi ha que no en tenen prou amb això, i acaben posant en el mateix sac a Reagrupament, o a qui calgui, perquè sempre hi ha qui és capaç d’afirmar que és més nacionalista que ningú.
És un argument que ja he esgrimit en altres ocasions: si fos certa aquesta visió que sempre cerca la radicalitat més absoluta, que veu espanyolistes i botiflers a tot arreu, seria tan descoratjador que valdria més dir allò de “l’últim que apagui el llum”. Sincerament, prefereixo fer l’anàlisi a la inversa i descobrir, com feia l’enquesta d’El Periódico, independentistes a tot arreu. La independència, tant se val si serà abans o després del 2010, no la farà en solitari una nova força emergent que arraconarà els actuals partits parlamentaris, ni sumant-hi el 97’5% de votants d’Esquerra que segons l’enquesta votarien que sí en un referèndum per la independència, ni el 56’9% dels votants de CiU que es declaren independentistes, ni el 36’4% d’IC-V, ni el 30% del PSC, ni el 9’8% de votants dels PP que també votarien a favor de la independència. La independència l’assolirem, o no, tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada