La inviable tercera via

(article publicat a Bloc Gran del Sobiranisme)

A Catalunya ens agrada emmirallar-nos en altres països amb problemàtiques semblants a les nostres, i sobretot amb països que tenen endegats processos de recuperació de la plena sobirania. Sovint hem posat com a model el Quebec pel fet que allà tenen reconegut, com un exercici democràtic més, el dret a celebrar referèndums sobre la independència, encara que no hagin acabat de reeixir mai; darrerament hem deixat de mirar Flandes, o ho fem amb més cautela, en la mesura que algun del partits nacionalistes flamencs s’acosten a posicions xenòfobes o d’extrema dreta; i tot i que sempre hi ha hagut, malgrat l’element distorsionant de la violència, una enorme atracció per la situació del País Basc, en part perquè tenen enfront el mateix Estat que hi tenim nosaltres, també en aquest cas hem tingut un fort desencís en veure com l’empenta que semblava tenir Ibarretxe amb el seu pla sobiranista se n’anava en orris a la primera, i més que previsible, negativa de les institucions espanyoles. Ens queda com a model estrella el cas escocès.

L’Scottis National Party ha liderat pràcticament en solitari la cursa cap al reconeixement de la sobirania del poble escocès. Amb tot, aquesta legislatura no podrà complir la seva promesa electoral de celebrar un referèndum el 2010 perquè no té al Parlament la majoria suficient per a fer-ho. L’oposició dels laboristes i dels liberals impedirà la convocatòria, tot i que hi havia sectors del partit liberaldemòcrata disposats a donar-hi suport, que s’haurà d’ajornar com a mínim per després de les eleccions del 2011. És possible que, llavors, l’SNP hagi incrementat la seva força al Parlament i s’acosti a la majoria absoluta, però molt probablement encara necessitarà el suport d’altres forces polítiques, com els verds i els liberals. En la propera campanya electoral, doncs, es posarà de nou una data per a la celebració del Referèndum per a la Independència d’Escòcia, l’any 2012. Tret que hi hagi un avenç electoral espectacular del partit d’Alex Salmond, complir amb aquesta nova data no serà gens fàcil. Per això, hores d’ara ja han començat a sorgir algunes propostes, certament perilloses, per a assegurar-se el suport parlamentari de cara a la consulta. Es tracta de la tercera via.

A Escòcia, com a Catalunya, hi ha sectors nacionalistes clarament partidaris de la independència, encara que per a molts escocesos això no hauria de significar forçosament un trencament amb la corona britànica; igualment, hi ha sectors declaradament unionistes, partidaris de mantenir l’estatus actual dins de la Gran Bretanya; però sobretot, com aquí, hi ha amplis sectors socials descontents amb el tracte rebut per part de l’Estat i que oscil·larien entre l’aprofundiment de l’autonomia, el pas cap a un sistema més federal o la mateixa independència. Seria per a captar aquests darrers que hom proposaria una tercera via. Es tractaria de celebrar un Referèndum no pas amb dues opcions, sinó amb tres: deixar les coses com estan, la independència o l’aprofundiment de l’autonomia. Una proposta que, de tirar-se endavant, obtindria un resultat aclaparador a favor d’aquesta tercera via. D’una banda perquè molts dels qui optarien per deixar les coses com estan la preferirien per tal d’evitar la secessió, però de l’altra perquè sectors declaradament independentistes també podrien recolzar-la com a mal menor i com a via més possibilista, i sobretot perquè seria la solució per als indecisos o per als qui no gosaven abanderar-se de les tesis independentistes.

Seria un avenç en l’autogovern que podria satisfer els autonomistes i els federalistes, però sobretot seria una barrera molt difícil de superar després per als partidaris de fer el següent pas cap a la Independència. En el cas català, però, jugaríem amb el desavantatge d’haver de negociar amb un Estat que sempre juga amb les cartes marcades, que incompleix tots els seus compromisos, i que fa de la deslleialtat i del joc brut la seva norma d’actuació. D’aquí que sonin com a amenaça les paraules de Joan Puigcercós, ara fa uns dies, tot valorant els resultats del 13-D: ‘La pròxima legislatura, Catalunya haurà de celebrar una consulta vinculant per decidir entre tres vies: quedar-se igual, intentar reformar la Constitució o crear un Estat lliure i independent.’ No es pot al·legar ignorància ni ingenuïtat a l’hora de proposar com a sortida una tercera via en què s’hagi de negociar res amb l’Estat: ni la reforma de la Constitució, ni l’aprofundiment de l’autonomia actual. Si juguem amb foc, tenim tots els números per a cremar-nos.