Dins de la grisor generalitzada de l’actual Govern de la Generalitat, la personalitat de Joan Manuel Tresserras de reconeguda solvència intel·lectual, semblava que podia donar-hi un toc de rigor i de qualitat. Però, pel que sembla, l’atonia s’encomana. És cert que, com a mínim, ha tingut la intel·ligència de no sortir amb atzagaiades ni sortides de to, com molts d’altres dels seus companys de Govern, i que a títol personal serien poques les ficades de pota que se li podrien retreure. Però també ho és que, quan estem encarant la darrera etapa de la legislatura, la seva feina callada i discreta no ha obtingut els èxits que calia esperar. L’afer de l’arxiu d’Agustí Centelles n’ha estat la darrera mostra que se suma a una ja llarga llista de temes inacabats o mal resolts: no s’ha pogut resoldre el tema de TV3 al País Valencià ni és satisfactori l’acord arribat a les Illes; el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha nascut coix i amb polèmica; la Llei del cinema sembla que es vagi retardant per tal que no pugui aprovar-se abans de les eleccions; el retorn dels documents privats requisats a l’Arxiu de Salamanca no s’ha pogut completar; el tema del Museu diocesà de Lleida continua penjant d’un fil, i sense resoldre’s...
En cada cas, hi deu haver raons de força major, manca de recursos, de poder polític, de capacitat d’incidència i nul·la complicitat dels socis de Govern, però també hi deu haver al darrere un estil generalitzat en les administracions actuals de prepotència absoluta. Només cal donar un tomb pels despatxos oficials per adonar-se del paternalisme amb què es tracta les nombrosos entitats i associacions que treballen en el món de la cultura, i fins a quin punt l’Administració ha adoptat l’actitud de creure’s l’únic element generador de cultura. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, fins i tot ho explicita en la seva convocatòria de subvencions, on deixa clar que se subvencionaran aquelles activitats “que complementin l’acció municipal”. Qualsevol iniciativa sorgida de la societat civil o és captada i monopolitzada per l’Administració o és menystinguda sense més ni més. Puc imaginar com devien sentir-se els hereus d’Agustí Centelles davant d’una Administració que juga amb l’arrogància de tractar les iniciatives privades com un simple apèndix de la “Cultura” en majúscules que es fa des del poder, i que com a molt deixen clar que donaran una subvenció o que assumiran el projecte, més com a favor paternal que per compartir la importància del que es té entre mans. I amb això no vull justificar la venda de l’arxiu de l’Agustí Centelles al Ministeri de Cultura, que lògicament ha actuat, com sempre, en contra dels interessos de Catalunya.
A títol personal, com a gestor cultural que vaig exercir durant uns anys, podria explicar moltes anècdotes, algunes d’inversemblants, que exemplificarien aquesta actitud prepotent de l’Administració: des d’un tracte vexatori, tractant de “clients” les entitats culturals que reben subvencions públiques, o comparant l’interès que podia tenir recórrer al Consell d’Europa pels reiterats incompliments per part del Govern espanyol de la Carta europea de llengües regional o minoritàries amb l’interès d’una calçotada; a menystenir l’oferiment d’una sala d’actes d’una entitat privada per a ser utilitzada com a equipament públic, com si n’anéssim tan sobrats, o senzillament retirar el suport públic a l’Observatori de la llengua catalana fins a fer-lo desaparèixer.
En cada cas, hi deu haver raons de força major, manca de recursos, de poder polític, de capacitat d’incidència i nul·la complicitat dels socis de Govern, però també hi deu haver al darrere un estil generalitzat en les administracions actuals de prepotència absoluta. Només cal donar un tomb pels despatxos oficials per adonar-se del paternalisme amb què es tracta les nombrosos entitats i associacions que treballen en el món de la cultura, i fins a quin punt l’Administració ha adoptat l’actitud de creure’s l’únic element generador de cultura. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, fins i tot ho explicita en la seva convocatòria de subvencions, on deixa clar que se subvencionaran aquelles activitats “que complementin l’acció municipal”. Qualsevol iniciativa sorgida de la societat civil o és captada i monopolitzada per l’Administració o és menystinguda sense més ni més. Puc imaginar com devien sentir-se els hereus d’Agustí Centelles davant d’una Administració que juga amb l’arrogància de tractar les iniciatives privades com un simple apèndix de la “Cultura” en majúscules que es fa des del poder, i que com a molt deixen clar que donaran una subvenció o que assumiran el projecte, més com a favor paternal que per compartir la importància del que es té entre mans. I amb això no vull justificar la venda de l’arxiu de l’Agustí Centelles al Ministeri de Cultura, que lògicament ha actuat, com sempre, en contra dels interessos de Catalunya.
A títol personal, com a gestor cultural que vaig exercir durant uns anys, podria explicar moltes anècdotes, algunes d’inversemblants, que exemplificarien aquesta actitud prepotent de l’Administració: des d’un tracte vexatori, tractant de “clients” les entitats culturals que reben subvencions públiques, o comparant l’interès que podia tenir recórrer al Consell d’Europa pels reiterats incompliments per part del Govern espanyol de la Carta europea de llengües regional o minoritàries amb l’interès d’una calçotada; a menystenir l’oferiment d’una sala d’actes d’una entitat privada per a ser utilitzada com a equipament públic, com si n’anéssim tan sobrats, o senzillament retirar el suport públic a l’Observatori de la llengua catalana fins a fer-lo desaparèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada