Patriotes o Traïdors?

(Article publicat ahir a El Bloc Gran del Catalanisme)

Temps enrere, en una reunió d’entitat cíviques i culturals de caràcter nacionalista, algú va proposar fer una mini campanya sobre el sentiment d’identitat a Catalunya. Es tractava d’editar un material, bàsicament uns adhesius, en el qual s’interpel·lava els ciutadans amb un pregunta que més o menys venia a dir “I tu com vius a Catalunya?”; i tot seguit s’exposaven diverses possibilitats “Com a estranger”, “Com a ocupant”, “Com a botifler”, o “Com a patriota”. Ignoro si l’adhesiu es va acabar editant, i en tot cas celebraria que no hagués tingut cap mena de difusió ni repercussió. Un plantejament tan barroer no tenia cap mena d’interès des del punt de vista nacional, més enllà acontentar l’ego dels qui no només volen presumir de patriotisme sinó que s’entesten en fer-ne un club exclusiu i el més restringit possible.

Sempre m’ha semblat molt perillós aquest exercici de pretendre traçar línies divisòries entre bons i dolents, entre patriotes i traïdors o botiflers. Primera, perquè no té cap utilitat; i en tot cas només serveix per a convertir la línia divisòria en murs que impedeixen engruixir la massa social favorable a la sobirania nacional. I segona, perquè un cop posats a traçar línies sempre hi ha qui la posa una passa més enrere, encara que només sigui per a fer ostentació d’un patriotisme de pedra picada molt superior al de la resta. Quan ens lamentem que, contràriament al que passa en el nacionalisme espanyol que es presenta sempre sòlid, compacte i sense fissures, el món del sobiranisme català està immers permanentment en lluites caïnites, en enfrontaments interns que dificulten la creació d’un gran bloc nacional capaç de portar el país cap a la independència, penso que aquest tipus d’actituds hi tenen molt a veure. Només cal seguir alguns dels comentaris que es poden llegir en diferents fòrums de debats, i aquest del BGS no n’és pas una excepció, en què les posicions viscerals fomenten molt més l’enfrontament intern que l’entesa.

Podem criticar la visió sectària dels partits polítics actuals que sovint confonen l’interès nacional amb l’interès partidista, electoral o d’ocupació d’àrees de poder; però després resulta que un sectarisme semblant, encara que aquí no hi ha més pastís a repartir que el de poder ostentar el major dels radicalismes, s’observa al si del moviment sobiranista. Sempre hi ha qui és capaç de trobar en els altres, no ja errors d’apreciació, estratègics o d’accions concretes, sinó motius suficients per a traçar-los la línia divisòria de la perversitat a partir de la qual tots són traïdors i botiflers. És evident que des dels sectors sobiranistes de CiU a les CUP, passant per ERC, Reagrupament i la multitud de plataformes, associacions i moviments independentistes, hi ha diferències estratègiques i d’anàlisi importants. I, lògicament, el fet que un participi d’una o diverses d’aquestes organitzacions, però discrepi d’unes altres és perquè no hi deu haver coincidència de plantejaments. Ara bé, d’obrir el debat sobre aquests diferents possibles enfocaments, amb una visió tan crítica com vulgueu, a la desqualificació total de les persones o grups titllant-los de traïdors o botiflers hi va un bon tros. Aquesta mena d’exabruptes impedeixen fer una anàlisi seriosa, i sobretot reconèixer les aportacions en positiu que poden haver fet i han de continuar fent aquestes diverses opcions polítiques; de manera que les desqualificacions fonamentalistes no tenen altre objecte que el d’aprimar l’abast d’un possible front nacionalista, limitant-ne cada vegada més tota possibilitat d’èxit.

Hauríem de partir del convenciment que la fita de la independència només serà possible amb la confluència d’amplis sectors de la societat catalana, avui per avui representats per forces polítiques que, totes, tenen en el seu haver un munt d‘errors estratègics, de pactes incomprensibles i fulls de ruta aparentment equivocats. Benvinguda sigui qualsevol nova aportació sobiranista en el panorama polític actual; però pretendre fer foc nou i prescindir del bagatge i del pes que han representat aquestes forces polítiques, a les quals podem criticar tan com vulgueu, em sembla una quimera i un suïcidi. No serveix de res desqualificar CiU pels vint-i-cinc anys de govern poruc i de peix al cove, amb pactes amb el PP inclosos; ni prescindir d’ERC per la deriva en què ha navegat en els darrers anys, amb la irrisòria pluja fina com a excusa per a pactar amb els socialistes; ni menystenir Reagrupament pel fet que Carretero combregués amb l’estratègia d’Esquerra fins que el van defenestrar… Altrament, si prescindim de tot això, si marquem la línia divisòria entre botiflers i patriotes més ençà, què ens queda?