Tothom és conscient que la cita a les urnes que tenim el proper dia 13 és més un acte de reafirmació i de dignitat nacional que un Referèndum pròpiament. Per això, no ens ha d’estranyar que quedi molt difusa la barrera entre l’organització de la consulta invitant a la participació, en el benentès que exercir el dret a decidir pot fer-se igualment des de l’opció del Sí que des de l’opció del No, i la invitació a votar afirmativament a favor de la independència. En les presentacions de la consulta el jurista Alfons López Tena s’escarrassa en voler presentar l’organització com a neutral per tal d’incentivar el vot, tant dels uns com dels altres. Però és evident que aquest tipus de missatge és poc creïble.
No ens enganyem. Avui per avui, el debat no està en veure quants votaran a favor de la independència de Catalunya i quants ho faran en contra, sinó en comprovar fins on arriba la reivindicació de tenir una via normal i democràtica per a exercir el dret a decidir. Em sembla fantàstic l’argument d’organitzar la consulta amb el màxim de rigor i, en la mesura que sigui possible, utilitzant metodologies i garanties de transparència homologables en qualsevol sistema democràtic. Però tampoc cal que vulguem ser més papistes que el Papa. L’objecció fonamental que es posarà a la consulta serà, en primer lloc, que es tracta d’una consulta feta al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica; i, en segon lloc, si la participació no és suficientment alta, se’ns retraurà que és molt poc significativa. Entenc, doncs, que hem d’anar en compte a l’hora de voler presentar les consultes del 13-D al nivell de qualsevol altra cita a les urnes, perquè no hi ha les condicions de normalitat democràtica que serien exigibles.
La Consellera de Justícia, Montserrat Tura, ja advertia que “la sensació que hi ha és que qui les organitza és qui té una determinada posició”; i ho deia en el sentit de restar-li valor. I té bona part de raó si ho volem presentar com una consulta més; però cal aclarir-li que els qui s’oposen a la seva celebració, des de la Falange al PSOE passant lògicament pel PP, també tenen una determinada posició, amb l’agreujant que aquests el que no tenen és el suficient esperit democràtic com per deixar que la ciutadania decideixi lliurement quina de les dues prefereix.
No ens enganyem. Avui per avui, el debat no està en veure quants votaran a favor de la independència de Catalunya i quants ho faran en contra, sinó en comprovar fins on arriba la reivindicació de tenir una via normal i democràtica per a exercir el dret a decidir. Em sembla fantàstic l’argument d’organitzar la consulta amb el màxim de rigor i, en la mesura que sigui possible, utilitzant metodologies i garanties de transparència homologables en qualsevol sistema democràtic. Però tampoc cal que vulguem ser més papistes que el Papa. L’objecció fonamental que es posarà a la consulta serà, en primer lloc, que es tracta d’una consulta feta al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica; i, en segon lloc, si la participació no és suficientment alta, se’ns retraurà que és molt poc significativa. Entenc, doncs, que hem d’anar en compte a l’hora de voler presentar les consultes del 13-D al nivell de qualsevol altra cita a les urnes, perquè no hi ha les condicions de normalitat democràtica que serien exigibles.
La Consellera de Justícia, Montserrat Tura, ja advertia que “la sensació que hi ha és que qui les organitza és qui té una determinada posició”; i ho deia en el sentit de restar-li valor. I té bona part de raó si ho volem presentar com una consulta més; però cal aclarir-li que els qui s’oposen a la seva celebració, des de la Falange al PSOE passant lògicament pel PP, també tenen una determinada posició, amb l’agreujant que aquests el que no tenen és el suficient esperit democràtic com per deixar que la ciutadania decideixi lliurement quina de les dues prefereix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada