Aquests dies començaven a sentir-se veus exclamant-se pel boicot informatiu que molts mitjans de comunicació, i especialment els de titularitat pública, estaven fent de les Consultes populars de demà. No sé si ha estat aquesta pressió o si és que la mateixa evidència dels fets feia insostenible, professionalment, mantenir al marge de l’actualitat un esdeveniment de la importància del 13-D. El cert és que ahir es van començar a destapar, i TV3 va fer una cobertura del fet més d’acord amb criteris periodístics que no havia fet fins ara. I això ja ha fet saltar les alarmes als nacionalistes radicals del PP i del PSC-PSOE.
Si algú analitza la reacció d’aquests nacionalistes espanyols d’ençà de la primera consulta d’Arenys, podria trobar-hi una gran similitud amb el procés reactiu de la persona a qui se li anuncia una malaltia terminal. Encara que potser no sigui sempre en el mateix ordre, en aquests casos hi ha una primera reacció basada en la negació dels fets: “No pot ser, això no és possible. Però si jo estava la mar de bé”. Tot seguit ve la reacció més agressiva: “De cap de les maneres, això s’ha d’evitar com sigui; hi ha d’haver alguna manera de tallar-ho”. Quan un s’adona que, malgrat el seu enuig, el procés (de la malaltia o de les consultes) segueix igual, s’entra en una fase d’auto engany: “Segur que s’equivoquen, i al final no passarà res; no n’hi ha per tant”, i intenten minimitzar-ne tant les conseqüències com els símptomes que ja comencen a fer-se visibles. El pas següent (potser el que estem ara) és el de no voler-ne parlar, com si el silenci resolgués la dolença: “No m’atabaleu, no vull saber-ne res. Que no se’n parli més del tema”. A partir d’aquí, davant la impossibilitat d’amagar el que es fa cada vegada més evident, hi ha dues o tres possibilitats: o la desesperació que transforma el subjecte en extremadament agressiu, o el victimisme que cerca ser complagut pel seu mal, o ja la rendició i el decaïment final del qui se sent vençut i sense forces per a afrontar la malaltia. La resignació i l'acceptació serena de la situació adversa que ens aboca a un final inevitable sol ser rara, en aquests casos.
Els mateixos que s’han negat i es neguen a acceptar un principi tan elemental en democràcia com el dret a decidir, el dret a ser consultar, el dret a expressar-se; els mateixos que es neguen a acceptar que la ciutadania es pugui pronunciar ni a favor ni en contra de com ha de ser el futur de Catalunya, perquè no pronunciant-nos ja quedem obligats a un futur imposat; els mateixos que, en definitiva, tenen por de la llibertat, ara també tenen por de què s’informi d’aquest desig de llibertat.
Si algú analitza la reacció d’aquests nacionalistes espanyols d’ençà de la primera consulta d’Arenys, podria trobar-hi una gran similitud amb el procés reactiu de la persona a qui se li anuncia una malaltia terminal. Encara que potser no sigui sempre en el mateix ordre, en aquests casos hi ha una primera reacció basada en la negació dels fets: “No pot ser, això no és possible. Però si jo estava la mar de bé”. Tot seguit ve la reacció més agressiva: “De cap de les maneres, això s’ha d’evitar com sigui; hi ha d’haver alguna manera de tallar-ho”. Quan un s’adona que, malgrat el seu enuig, el procés (de la malaltia o de les consultes) segueix igual, s’entra en una fase d’auto engany: “Segur que s’equivoquen, i al final no passarà res; no n’hi ha per tant”, i intenten minimitzar-ne tant les conseqüències com els símptomes que ja comencen a fer-se visibles. El pas següent (potser el que estem ara) és el de no voler-ne parlar, com si el silenci resolgués la dolença: “No m’atabaleu, no vull saber-ne res. Que no se’n parli més del tema”. A partir d’aquí, davant la impossibilitat d’amagar el que es fa cada vegada més evident, hi ha dues o tres possibilitats: o la desesperació que transforma el subjecte en extremadament agressiu, o el victimisme que cerca ser complagut pel seu mal, o ja la rendició i el decaïment final del qui se sent vençut i sense forces per a afrontar la malaltia. La resignació i l'acceptació serena de la situació adversa que ens aboca a un final inevitable sol ser rara, en aquests casos.
Els mateixos que s’han negat i es neguen a acceptar un principi tan elemental en democràcia com el dret a decidir, el dret a ser consultar, el dret a expressar-se; els mateixos que es neguen a acceptar que la ciutadania es pugui pronunciar ni a favor ni en contra de com ha de ser el futur de Catalunya, perquè no pronunciant-nos ja quedem obligats a un futur imposat; els mateixos que, en definitiva, tenen por de la llibertat, ara també tenen por de què s’informi d’aquest desig de llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada