De la desunió a la unió forçada

(Article publica al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquesta setmana l’Enric Canela ens brindava un molt bon article on apel·lava a saber veure amb rigor què ens ha passat els darrers mesos, i veure on hem errat el tret. Fer-ho amb rigor implica ser capaç de posar-se a una certa distància, per no caure en la justificació permanent dels “nostres”, els que siguin, i carregar sempre la culpa als “altres”, els que siguin, i per no deixar-se portar per les visceralitats i els ressentiments. Assumir els errors, compartir les responsabilitats, no furgar més en les ferides i procurar bastir de nou ponts de diàleg entre totes les sensibilitats de l’independentisme, sembla una recepta de la més pura lògica.

Però, malauradament, encara n’hi ha molts que es mantenen en la seva particular batalleta, aquella que ens va portar a la derrota global. Perquè no oblidem que la patacada ens l’hem clavada tots plegats: uns perquè s’han vist obligats a fer un Govern on hi ha espanyolistes del morro fort, altres perquè han perdut la meitat dels seus vots i del seu pes a la cambra catalana, uns altres perquè han entrat pels pèls i sense poder formar grup propi, molt per sota de les seves expectatives, i encara uns altres perquè s’han quedat al carrer. La independència no serà, doncs, cosa d’aquesta primavera; anirà per llarg. Que lluny que queda aquell optimisme, quatre mesos enrere, de la Carme Laura Gil quan es preguntava: 'I si Mas fos nomenat President i el seu discurs d'investidura fos l'anunci del camí de la independència?'. Ara semblaria una broma.

Si l’independentisme s’hagués mantingut com a tercera força política al Parlament, tant se val que fos amb el nom d’ERC, de Solidaritat, de Reagrupament o amb la suma de tot plegat, probablement el Govern de l’Artur Mas no seria exactament el mateix. Esquerra ho tenia difícil, perquè havia perdut la confiança de molta de la seva gent; i al màxim que podia esperar, i que ni això no va aconseguir, era parar el cop i que la davallada no fos tan escandalosa. Però la gent sí que esperava que alguna cosa més de les forces polítiques que podien recollir l’embranzida de les consultes populars, del 10-J, i dels mateixos errors Esquerra.

Haurem après la lliçó? Sembla que hi ha hagut prou moviments per intentar refer la trencadissa que ens ha portat fins on som ara. Però correm el risc de no seguir el consell de l’Enric Canela, és a dir de no fer l’anàlisi prou acurada i que tornem a ensopegar, tant si és amb la mateixa pedra com si és amb l’oposada.

En un Parlament, hi ha d’haver representades les diferents opcions existents al si de la societat. Quan n’hi ha més d’una que representa el mateix sector ideològic, i en general la mateixa estratègia política, es neutralitzen entre elles perquè desorienten l’electorat i hi acaben veient una simple qüestió d’ambicions personals. Igualment, tampoc les aliances forçades d’opcions que tenen un perfil propi acostumen a ser bones; els qui deixen de ser fidels a la seva opció política per estar en desacord amb l’aliança pot ser superior als que poden engrescar-se per la suma.

Alguns partits ja han anunciat que en molts casos poden renunciar a presentar-se a les municipals amb les pròpies sigles, ja sigui perquè creuen que la marca del partit ara mateix no ven, com diuen molts dirigents d’Esquerra, ja sigui perquè no volen arriscar-se a rebre una nova patacada. Però compte amb l’obsessió per fer aliances electorals! Primera perquè podem tornar caure en l’error de repetir el serial negociador que acaba amb resultats frustrants, i segons perquè segons quines aliances poden restar més que sumar.