Les retallades del nou Govern de la Generalitat semblen no tenir aturador. Ja ningú recorda les promeses electorals, en què tothom parlava de la prioritat de determinats serveis com la sanitat i l’educació. I aquests han estat els primers de rebre. Una obsessió que s’està fent encomanadissa, perquè a qualsevol lloc on anem i en l’activitat que sigui sempre hi plana la necessitat d'estrènyer el cinturó.
Tothom s’ha d’adaptar a la nova situació. Es canvien normatives, hàbits i costums, fins i tot protocols hospitalaris, però al marge de l’interès del departament en concret sinó de les exigències econòmiques. Ja no serveixen per a res aquells grans objectius de reduir el fracàs escolar, o les llistes d’espera, senzillament perquè les prioritats les marquen des del Departament d’Economia. No solament no avancem sinó que anem enrere com els crancs i estem desmuntant a marxes forçades els petits avenços que havien costat molts anys d’aconseguir. Resulta del tot inexplicable que, de cop i volta, amb el canvi de Govern s’hagi fet un gir tan espectacular en la contenció de la despesa. Les hipòtesis poden ser diverses: els convergents potser diran que ells han hagut d’assumir amb realisme la precària situació de les finances de les Generalitat, davant la irresponsabilitat del Govern tripartit; més malèvolament, encara s’hi podria afegir que el Govern Montilla, conscient que no continuaria després de les eleccions va tirar la casa per la finestra deixant que el seu successor entomés el mort; per contra, també es podria dir que potser Mas n’està fent un gra massa i que no serien necessàries tantes retallades en el pressupost; o també més malèvolament, es podria pensar que CiU exagera la situació per tal de posar en evidència el Govern tripartit i, en els propers anys poder presentar un balanç progressiu molt favorable, una mica com el que va fer Sandro Rossel en assumir la Presidència del Barça.
Quedaria encara una darrera opció, molt més inversemblant però tanmateix plausible, que seria que tot plegat fos una estratagema de l’Artur Mas per tal de posar en evidència la necessitat d’un nou pacte fiscal per a Catalunya o, qui sap si anant més enllà, per a fer el pas cap a la independència. Perquè per gota que hom posi en un costat de la balança els problemes de tresoreria de la Generalitat, xifrats per aquest any en uns 11 mil milions, amb les catastròfiques conseqüències de tantes retallades, i en l’altre l’espoli fiscal que patim xifrat en 22 mil milions anuals que ens estalviaríem amb la independència i que permetrien grans millores en tots els camps, la conclusió és tan clara i irrefutable que sembla que s’ha de ser molt ximple i molt irresponsable com per no optar per l’estat propi.
Tothom s’ha d’adaptar a la nova situació. Es canvien normatives, hàbits i costums, fins i tot protocols hospitalaris, però al marge de l’interès del departament en concret sinó de les exigències econòmiques. Ja no serveixen per a res aquells grans objectius de reduir el fracàs escolar, o les llistes d’espera, senzillament perquè les prioritats les marquen des del Departament d’Economia. No solament no avancem sinó que anem enrere com els crancs i estem desmuntant a marxes forçades els petits avenços que havien costat molts anys d’aconseguir. Resulta del tot inexplicable que, de cop i volta, amb el canvi de Govern s’hagi fet un gir tan espectacular en la contenció de la despesa. Les hipòtesis poden ser diverses: els convergents potser diran que ells han hagut d’assumir amb realisme la precària situació de les finances de les Generalitat, davant la irresponsabilitat del Govern tripartit; més malèvolament, encara s’hi podria afegir que el Govern Montilla, conscient que no continuaria després de les eleccions va tirar la casa per la finestra deixant que el seu successor entomés el mort; per contra, també es podria dir que potser Mas n’està fent un gra massa i que no serien necessàries tantes retallades en el pressupost; o també més malèvolament, es podria pensar que CiU exagera la situació per tal de posar en evidència el Govern tripartit i, en els propers anys poder presentar un balanç progressiu molt favorable, una mica com el que va fer Sandro Rossel en assumir la Presidència del Barça.
Quedaria encara una darrera opció, molt més inversemblant però tanmateix plausible, que seria que tot plegat fos una estratagema de l’Artur Mas per tal de posar en evidència la necessitat d’un nou pacte fiscal per a Catalunya o, qui sap si anant més enllà, per a fer el pas cap a la independència. Perquè per gota que hom posi en un costat de la balança els problemes de tresoreria de la Generalitat, xifrats per aquest any en uns 11 mil milions, amb les catastròfiques conseqüències de tantes retallades, i en l’altre l’espoli fiscal que patim xifrat en 22 mil milions anuals que ens estalviaríem amb la independència i que permetrien grans millores en tots els camps, la conclusió és tan clara i irrefutable que sembla que s’ha de ser molt ximple i molt irresponsable com per no optar per l’estat propi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada