El Concert. Qüestions tangencials, o no

Quan algú vol desqualificar una acció o una idea, però no gosa fer-ho obertament perquè sap que li falten arguments, sempre li queda el recurs d’anar a refugiar-se en temes menors i tangencials. L’èxit del Concert per la Llibertat va ser total i sense pal·liatius; i així ho reconeixia pràcticament tothom que no tingués ànim de tergiversar la realitat. Però, està clar, n’hi havia que esperaven i desitjaven que fos un fracàs per a poder-s’hi abraonar sense miraments, i no podien pas renunciar-hi tan fàcilment només perquè la realitat els desmentís. Si no els agrada la realitat, la tergiversen, l’amaguen, o intenten desvirtuar-la amb qualsevol fotesa que ells ja es cuiden de donar-hi categoria transcendental.

Hi va haver mitjans de comunicació que, en una demostració de manca d’ètica professional, van il·lustrar la notícia amb un fotografia on es veien les grades buides de darrere l’escenari; altres que comentaven la durada excessiva del Concert, sis hores llargues, com si fos un aspecte negatiu des del punt de vista de la gestió d’un espectacle, però sense remarcar que la gent va aguantar fins al final perquè era conscient que no havia assistit a un espectacle sinó que formava part d’un acte cívic de país; no va faltar qui pretenia mesurar el Concert en funció de la qualitat i la representativitat dels artistes que hi van participar, sense mencionar per suposat que hi va haver pressions i amenaces concretes perquè alguns no hi assistissin; els detractors del Concert, tot i que de fet hauríem de dir els detractors de la llibertat que reclamava el Concert, no es van posar d’acord a l’hora de valorar la presència del Govern en l’acte, ja que mentre per uns l’absència d’Artur Mas i de Duran i Lleida venia a ser una prova de l’escassa representativitat de l’acte, per altres la presència massiva de membres del Govern evidenciava justament el contrari, que l’acte havia estat impulsat i instrumentalitzat pel Govern; curiosament, el fet que moltes de les intervencions incloguessin crítiques de caràcter polític adreçades també al Govern de la Generalitat no invalidava l’argument anterior, però sí que segons aquests s’evidenciava que el descontentament social no només tenia el caire sobiranista, quan en realitat calia interpretar que tant els uns com els altres coincidien en la necessitat d’exercir el dret a decidir i d’assolir la independència, justament com una forma de resoldre aquestes reivindicacions socials.

Ara, ens podem trobar amb el mateix a l’hora de preparar la cadena humana de l’11 de setembre. Els mitjans hostils al Concert i a la Llibertat també ho són a la Cadena humana i a la Via catalana. Per exemple, tot i que les Assemblees territorials del Pirineu de l’Assemblea Nacional Catalana  ja han manifestat, i fins i tot es van queixar a la periodista de TV3 Ariadna Oltra, el seu orgull i satisfacció per contribuir a la formació de la cadena humana, passi per on passi, conscients com els de la Catalunya Central que no es pot pretendre que passi per tot arreu, ja hi haurà qui es cuidarà d’anar provocant amb la intenció de crear tensions internes. Serà qüestió de no fer-los el joc, perquè en realitat no és que desitgin que passi per Lleida, sinó que desitgen que no passi per enlloc.